Al programa “La ventana” - Cadena SER- del passat divendres, i a partir d’una notícia que no ve al cas, de forma encertada en Juan José Millás concloïa “...si todo el problema es que esta mujer es pobre y la pobreza es considerada ya un problema moral” (la cita no és literal, transcric de memòria).
Cert. Hem convertit la pobresa en un estat de naturalesa moral. És a dir, si algú és pobre és que en certa manera s’ho deu merèixer ja que “no és prou ambiciós”, “malbarata el diner en vici”, “no treballa prou”... El que és sorprenent, és que aquesta és una novetat en el nostre entorn diguem-ne d’origen... catòlic (no així en la cultura dominada pel pensament protestant, vegeu
les obres referides a la sociologia de la religió de Max Weber).
Fa trenta anys, quan jo era un nen que jugava pels descampats, quan els carrers del
meu barri no estaven asfaltats, al
meu barri ningú no hagués tingut aquesta percepció per que tothom estava igual, i es clar cap col·lectiu es considera a ell mateix “moralment sospitós”. O millor dit "es considerava", per què ara es veu que com a societat ens podem permetre el luxe de tenir aquesta percepció del pobre com a portador d’una taca moral.
Si, de debó? voleu dir que no estem fent l'enze?
A) Aquesta mateixa setmana s’ha publicat un
informe de l'Obra social de Caixa Catalunya a on s’indica que un altíssim percentatge dels joves que viuen amb els seus pares i que en principi haurien de poder emancipar-se, si ho fessin passarien a ser pobres.
B) Són pobres la parella de mileuristes que han de fer front a una quota mensual d’hipoteca de 1200€. Mileuristes joves i no tant joves... els meus pares són mileuristes –60 anys aprox-.
C) Són pobres els mileuristes que han de pagar 400, 600 o 900€ de lloguer. Heu intentat llogar alguna cosa últimament?
D) Són pobres les persones de 40 a 60 que es divorcien. Encara que venguin el pis, suposant que fos seu, i no del banc, resultarà que 1pis dividit per 2 no dóna ½ pisos (una estranya llei no-lineal governa el mercat immobiliari). Així que normalment, si et separes, sàpigues que passes a la situació descrita a l’item C.
E) Són pobres aquells pensionistes que cobren 300€ (algunes vídues), 400€, 600€... perquè, efectivament, així són moltes pensions al nostre país. Com es viu amb 300€?
I ara, que parlin aquells que diuen “nosaltres al primer món que vivim en una societat opulenta, bla,bla,bla”. A quin
nosaltres es refereixen? A mi, que em registrin.
Resulta que tenim una pila de gent vivint en els límits de la pobresa, quan no en la pobresa a seques. Tanmateix, les xifres diuen que Espanya ha viscut una quinze anys d’una bonança econòmica sense precedents (qui se n’ha beneficiat?) i en paral·lel, la percepció d’alguns és que el pobre és o bé un ruc o bé un viciós... que el pobre “arrossega un mal moral”.
Aquest ha estat el gran èxit d’algú. Molts dels nostres conciutadans viuen fent equilibris per evitar la pobresa, altres ja en són de pobres. La majoria viuen sense un xavo (per què no hi ha marge, quan cores 1000€, tinguis l'edat que tinguis); es treballen hores i hores, no hi ha temps per res que ens faci créixer; però "es veu " que la pobresa no té els seus orígens en la aclaparadora capacitat de de guanyar diners d’alguns a costa dels altres (explotació de l’home per l’home):
Hem diluït la causa fins a identificar-la com a una màcula moral del propi pobre. Òstia, la idea és genial.
Si després de treballar totes les hores que pots, et paguen 1000€ i no t’arriba ni per comprar pipes, ja ho saps... ningú no t’explota... ets tu, que ets un immoral.
Se'ns pixen a sobre, i diuen que plou.
