El que aprendrem?

Llegeixo avui les paraules d’algú mofant-se de les baixes qualificacions que els estudiants espanyols estan donant a l’aplicació Classroom, que les escoles estan fent servir massivament durant el confinament, i també dels comentaris que escriuen aquests estudiants. Es tracta d’una desorganitzada queixa davant de l’allau de feina que aquests dies estan rebent, sovint de forma molt poc sincronitzada i sense cap missatge que empatitzi amb uns joves que viuen allunyats dels seus amics i companys. Llegeixo també que una cosa similar ha succeït a la Xina durant el seu confinament. El titular també té un cert to despectiu “Los estudiantes en cuarentena de Wuhan no querían deberes, así que frieron a negativos la app remota que usaba el col·legio”. 

Que no volien fer els deures...

Observo aquests dies el volum de feina que tenen els meus fills, especialment el més gran. Observo el cansament, l’enervament, amb el que viu. Observo, per descomptat que l’aprenentatge mai no és plaent. M’observo a mi mateix, mirant d’atendre totes les classes, generant material, reunint-me molt més que de costum amb els companys, mirant de ser productiu en recerca. Productiu també en aquest temps de dificultat. Observo aquesta agitació amb la que hem reaccionat -i ja portem dos mesos- i penso que potser si que serem productius però no sé si ens haurem pogut transformar per ser més fèrtils, genuïnament fèrtils, en un futur.

Sé que està de moda, i això encén tots els meus prejudicis, però realment penso que allò que el filòsof Byung-Chul Han va escriure a “La societat del cansament” és més pertinent que mai. En aquest assaig que va esdevenir un fenomen de vendes però que no sembla haver estat assimilat, Chan reflexiona sobre la societat del rendiment i com ens lliura al cansament i a la depressió. Així que Potser seria interessant rellegir els passatges que dedica Chan a la fertilitat de l’avorriment (Chan cita a Walter Benjamin qui titllava l’avorriment com l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència, p.31) o a les conseqüències de lliurar-se a irreflexivament al culte al rendiment.

El teletreball i l’escolarització a distancia no tindran el efectes alliberadors i conciliadors que pregonen els optimistes (per no parlar de la pèrdua del paper igualador que hauria de tenir l’escola -l’importa a algú? a algú l’interessa una societat més igualitària?- o de tot el que estem perdent amb l’absència del contacte humà). Al contrari, hem posat unes eines magnífiques al servei d’una resposta irreflexiva, al servei del desassossec i han estat el vehicle perfecte per no aturar-nos ni en la desgràcia, per no pensar, per no permetre’ns ni un segon per aturar-nos i contemplar (el significat antic i més autèntic de la paraula Teoria), per lliurar-nos a una acció desenfrenada, per no permetre’ns el necessari buidar-nos per tornar a reomplir-nos, per seguir pressionant-nos fins a la extenuació.

La reacció dels estudiants xinesos, i sembla que també dels estudiants espanyols, mereixeria una actitud una mica més empàtica que el “no volen fer els deures”: és un indici que em temo serà ignorat, especialment pels qui més hauríem de tenir consciencia.

Us desitjo, fills, us desitjo alumnes meus, una mica de pau també aquests dies. Pareu. Que tingueu el saber de preservar un espai per la vostra interioritat –un tèmenos-, un lloc en el que allò que sou pugui madurar sobre el sòl fèrtil de la no-acció, de la contemplació i potser també del tedi.

 Potser allò que ens transformarà a tots no sigui fer res sinó deixar de fer.

- o -

 

Aldous Harding, No peace,
cançó que m’ha vingut al cap
mentre escrivia aquestes línies.

- o -

Byung-Chul Han

La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

L’ocell de son que cova l’ou de l’experiència. Byung-Chul Han i Walter Benjamin

Com m'hagués agradat que les autoritats que gestionen la política acadèmica del país, i de pas les de la meva pròpia universitat, llegissin el bonic manifest del professor Ordine. Avui d’aquestes autoritats que suprimeixen la poca presència de la filosofia a l’ensenyament secundari i que s’omplen la boca d’un discurs que ens autoesclavitza (per no parlar d’una premsa i tota classe "d’opinadors" que és incapaç de demanar al nostre sistema res més que sortir bé als rànquings sense entrar mai en el detall sobre què mesuren aquests) només demano que de tant en tant llegeixin alguna cosa, ni que sigui d’amagat. Per exemple aquest llibret de Byung-Chul Han, al cap i a la fi un inesperat best-seller, del que destaco alguna frase del brillant segon capítol “Més enllà de la societat disciplinària”.

Pàgines 24 a 27

(tot citant a A. Ehrenberg. La fatigue d’être soi-même. Depresión et societé. Paris 2008)

«L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta (...) és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal: l’obliga a esdevenir ell mateix (...). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix.»

“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna . 

(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa. 

(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.

(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”


Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.

Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

Universitat i règim neoliberal... un article.

Una notícia esgarrifosa fa que durant un breu temps (el temps més curt de la física no és el temps de Planck, sinó el temps de l’actualitat informativa) els pastors del ramat han fet veure que l’educació els interessa una mica.

Bé, és fals. L’educació no interessa gens ni a polítics ni a periodistes, el que els interessa és el rendiment mesurat en uns índexs que no tenen res a veure ni amb el cultiu del coneixement, ni amb el cultiu de la relació amb els individus. En aquest article, que recomano, l’autora Suzy Harris conclou:

“En el proyecto de sociedad neoliberal todas las relaciones son contractuales, incluso las relaciones educativas. La relación entre el profesor y el estudiante ha sido reducida a una relación técnica. En el régimen de responsabilidad neoliberal, la confianza no es importante, no hay lugar para ella; el criterio más importante es la performativity. Tal discurso influye sobre nuestras acciones y además influye sobre nuestro modo de concebirnos a nosotros mismos. En mi opinión, la educación tiene  que ser más que una relación contractual mercantil, porque este tipo de relación nos lleva hacia la zoé –nos mantiene en el nivel de la supervivencia–, que es primitivo y no permite hablar de la importancia de lo que es necesario para ser un ser humano, y en particular para establecer relaciones con otras personas.”

a: Suzy Harris, La dimensión internacional de la universidad: entre el modelo económico y el cultural. Estudios sobre Educación, 2008, 15, 87-98

L’article prové del Regne Unit: poca broma, són els pioners. Recentment es feia públic que els professors per hores de la Universitat de Warwick serien contractats mitjançant l’empresa de serveis educatius “Higher Teach", que afirma que fa que els equips de professors temporals siguin més "estandaritzats i eficients" (sic).

Una artesania (slow science)

M’adhereixo al concepte de “desexel·lencia” i al concepte de “slow-science”. La investigació i també la docència és un procés artesanal, de resultats incerts: al cap i a la fi, treballem amb un material tant sensible com les persones -els nostres alumnes-, i les idees –la nostra recerca.

Transcric aquí l’inici de la carta per a la “desexcel·lència”, que em sembla que planteja una qüestió interessant: com s’ha pervertit el llenguatge per a convertir constantment tota relació (laboral o no) en una forma de sotmetiment.

En definitiva, una crida a denunciar els excessos de les pràctiques actuals en la investigació i l'ensenyament i a promoure una desacceleració, a un enfocament sobre els valors que donen suport al sorgiment d'un treball de qualitat: el compartir, la generositat, l'honestedat i la diversió.

- o -

“Als inicis del segle XXI, l'excel·lència és una idea omnipresent. La trobem a l'empresa, en l'esport, en l'alimentació, a la televisió, i ha arribat fins a la intimitat de les nostres llars. L’excel·lència expressa la superació personal, el creixement continu del rendiment i de l'èxit en un món en el qual s'estén la idea que ens trobem davant d'un profund canvi on només els més forts sobreviuran.

Recuperada per  la  política neoliberal  i  pel  món empresarial  des  dels anys  80, l’excel·lència es recolza en un llenguatge màgic i seductor que desperta cert somriure ja que hi ha molta distància entre els eslògans dels nous mànagers i la realitat que tracten de construir. No obstant això, aquest somriure desapareix quan analitzem els efectes concrets d'una gestió de les coses basada en la idea de l'excel·lència: hipercompetitivitat, desvalorització dels sabers construïts sobre l'experiència, modificació contínua de les pràctiques professionals, precarietat, avaluacions estandarditzades, tot això provoca efectes negatius de desmotivació, baixa autoestima i disminució de la qualitat del treball.

Encara que en la universitat la idea de l'excel·lència ha arribat més tard que en altres àmbits, molts dirien que ha estat acollida amb els braços oberts, amb la fe del convers. En l'agitat procés de Bolonya, que consagrava la competitivitat entre les universitats europees, es feia necessari tenir cura de la pròpia imatge de marca universitària, transformar la pròpia institució en una màquina de guerra capaç d'absorbir majors fons i els millors estudiants i professors per poder posicionar-‐se en els llocs de prestigi dels rànquings globals. En un context de crisi i penúria, la preocupació pel finançament ha impulsat encara més els sistemes de gestió de la investigació i l'ensenyament basats en indicadors.

Després d'una dècada de reformes ininterrompudes, s'observa en l'actualitat un progressiu deteriorament i no una millora de la institució universitària. És cert que ha crescut en capacitat de comunicació, en capacitat de produir indicadors d'excel·lència que porten a alguns a millors posicions en els sistemes de classificació. Però tot això no garanteix que hagi millorat la qualitat de la nostra feina. Pitjor encara, aquests creixements amaguen moltes vegades una baixada d'aquesta qualitat: mercantilització de l'aprenentatge, substitució de sabers teòric-­‐ reflexius per sabers instrumentals, declivi de l'esperit crític, especialització extrema de camps i línies d'investigació, fraus en la investigació, etc… Darrere d’aquesta façana de cartró pedra, la política de l'excel·lència porta a un resultat exactament invers al que tracta de promoure.

Aquesta constatació ens duu a proposar la idea de "DESEXCEL·LÈNCIA". Lluny de voler significar una crida a la mediocritat o la mandra, la desexcel·lència convida a preocupar-­‐se per la qualitat real i efectiva del treball a la universitat, de manera que siguem conscients de la naturalesa del treball que realitzem i de la satisfacció que pot produir.  Segons aquest enfocament, inspirat en el treball artesanal, la qualitat es conrea conciliant l'acte i el sentit, el que posa en qüestió l'actual gestió de les universitats. La crida a la desexcel·lència no reivindica el retorn a cap edat d'or sinó que convida a criticar l'actual evolució fallida de les universitats.”

[de l’inici de la "Carta per a la desexcel·lència" (*)]

- o -

Finalment, i pel que fa a la retòrica de l’èxit i la superació, demano compte amb la seva banalització.  Llegeixo a Byung-Chul Han explicar com l’home contemporani es destrueix a si mateix entregat a una busca inacabable de l’èxit, un recorregut narcisista que cap al no res, cap a l’esgotament, apartat del que seria una vida bona. Un recorregut alienant, de manera que l’esclau d’avui en dia és algú que es veu lliure a si mateix, però que s’explota i es sotmet a si mateix fins el col·lapse. Vegeu Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio. Herder, 2012, o també aquesta entrevista a el suplement Babelia de El País (24/3/2014).

- o -

(*) El text original en Francès es pot trobar reproduït als blogs Histoires d'universites y Sauvons l'université.

¡Si funcionéssiu com una empresa privada!

No és el fragment més brillant, però és el que més reflecteix l'activitat de gran part del meus dies de pensament, no ja interferit, sinó anulat:

Pàgina 79.

“Institutos de secundaria y universidades, en definitiva, se han transformado en empresas. Nada que objetar, si la lógica empresarial se limitase a suprimir los despilfarros y a rechazar gestiones demasiado alegre de los presupuestos públicos. Pero, en esta nueva visión, el cometido ideal de los directores de instituto y rectores parece ser sobretodo el de producir diplomados y graduados que puedan insertarse en el mundo mercantil. Desposeídos de sus habituales vestimentas docentes y forzados a ponerse las de gestores, se ven en la obligación de cuadrar cuentas con el fin de hacer competitivas las empresas que dirigen.

Tambien los profesores se transforman cada vez mas en modestos burocrátas al servicio de la gestión comercial de las empresas universitarias. Pasan sus jornadas llennado informes para (a veces inútiles) estadísticas, intentando cuadrar cuentas de presupuestos cada vez mas magros, respondiendo a custionarios, preparando proyectos para obtener míseras ayudas, interpretando circulares ministeriales confusas y contradictorias. (... )

(...) Estudiar (a menudo se olvida que un buen profesor es ante todo un infatigable estudiante) y preparar clases se convierte e un lujo que hay que negociar cada día con las jerarquías universitarias (...)

Las escuelas y universidades no pueden manejarse como empresas. Contrariamente a lo que pretenden enseñarnos las leyes dominantes del mercado y del comercio, la esencia de la cultura se funda exclusivamente en la gratuidad(*): (...) la gran tradición de las academias europeas y de antiguas instituciones como el Collège de France (...) nos recuerda que el estudio es en primer lugar adquisición de conocimientos que, sin vínculo utilitarista alguno, nos hacen crecer y nos vuelven más autónomos.”

(*) és a dir, desinteressadament.

Nuccio Ordine
La utilidad de lo inútil. Manifiesto.
Traducció de Jordi Bayod.
Acantilado, Barcelona 2013

La utilitat de l'inútil. Manifest.

Traducció de Jordi Bayod.
Quaderns Crema, Barcelona 2013

Vida acadèmica IV: l'art de la negociació

- Tens un moment? podem parlar?

- (...)

- Seré directe Victorino em tens preocupat.. m’han arribat veus... tu ja saps com són aquestes coses, res de manera directa, veus... sembla que has molestat a Don Genaro.

- A Don Genaro? Per què?

- Ja saps... pel numeret que vas muntar a Mario’s.

- A Mario’s? Ep, a Mario’s no vaig muntar cap numeret! Només vaig deixar les coses clares als nois. Porten massa temps tocant-me els ous i els començo a tenir-los encetats.

- No alcis la veu Victorino, no és necessari. Ho veus? Aquest és el teu problema no cal cridar ni ser groller, hauries de revisar el teu estil.

Escolta, el que hauries de tenir clar és que una cosa és que tu i els teus nois us dediqueu a emprenyar als nanos que van a perdre el temps a Mario’s, o aquesta colla d’imbècils que envolten a Don Genaro, i una altra cosa és emprenyar-lo a ell. Perquè ho fas? el padrone és un home generós.

- Generós?

- Si, generós. T’has parat a pensar que mai no has demanat el seu permís per comprar la mercaderia?

- La compro amb els meus diners.

- Amb els teus diners dius? Estàs segur? Amb els teus diners? I quins són aquests diners teus si es pot saber? Para’t a pensar una mica Victorino. I et podria posar altres exemples de la seva generositat que no t'haurien de passar inadvertits.

Mira, tot i que no em puc posar a la teva pell -perquè jo no hagués fet el numeret del Mario’s- en el teu cas el que jo faria seria anar a demanar-li disculpes a Don Genaro. Digues-li que tens molta pressió, la família, el negoci. Ja t’ho he dit, és un home generós que sap entendre aquestes coses. Sigues amable Victorino, no et costa res, ell sabrà entendre.

- (...)

Vida acadèmica III: Que ha de saber fer un professor? Omplir papers!!

Ep, no llegiu el post si no esteu "en el rotllo".
És només una altra queixa gremial...

Posem-nos en antecedents. Els professors de les universitats públiques, cada cinc anys tenim el dret de demanar un complement salarial per “mèrits docents”. Entre nosaltres en diem “el quinqueni”. Malgrat el sobrenom no és un complement per antiguitat. No sé si alguna vegada ho va ser, però en principi no és un complement automàtic.

La meva universitat té publicat un manual per tal de puntuar totes aquelles activitats que comporten mèrits docents: publicacions docents amb ISBN; assistència a congresos de temàtica docent; cursos de l’ICE (Institut de ciències de l’educació); valoració de les enquestes dels estudiants...

Tot això respon a una filosofia més general: Ja se sap... els profes som tots un manguis... així que l’estat ens posa una agència externa de control (l’ANECA), la Generalitat no pot ser menys i ens posa una altra (l’AQU)... els governs, el món de l'empresa i els mateixos sindicats clamen que “hem de rendir comptes a la societat!”... i no es refereixen a ells, no... amb ells no va la cosa... es refereixen a nosaltres els profes.

Així que ja tenim muntat un "Gabinet de planificació i avaluació de l'activitat docent" (o com es digui), i aprovat un manual d'avaluació dels professors... perquè ja se sap: estan convençuts que com més burocràcia i més gabinets i comissions hi ha, menys manguis ens tornem els profes.

El cas és que entre altres coses que intervindran en el procés d'avalaució dels nostres mèrits docents, en algun moment se’ns demanarà que adjuntem un autoinforme. Una mania rotllo "dazibao" que va instaurar... bé... que va intaurar cert equip rectoral de infausta memòria.

No tinc ni idea de en què consistirà l’autoinforme però llegeixo a la pàgina web del servei de personal que l'omplirem via una aplicació telemàtica i que hi haurà temps del dia 2 al 27 de març per escriure'l...

Fins aquí bé...

...on "bé" vol dir: "d'acord, la burocràcia asfixiant nostra de cada dia".

Segueixo llegint i arriba un moment en el que em peto de riure i penso "això ho has de posar al blog, perquè és inaudit". Començo a riure quan llegeixo que del 2 al 27 de febrer hi haurà cursos de formació a l’ICE per tal d’ensenyar-nos com completar l’auto-informe.

Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!! Com serà la paperassa que cal muntar cursos de formació a l'ICE (Institut de ciències de l'Educació)?

Ja, ja...

Ei tíos, una pregunta, pfff... una pregunta... ja, ja,ja...

...una pregunta a les ments preclares que ens governeu:

Assistir als cursos de formació de l’ICE per saber completar l’autoinforme donarà punts pel següent quinqueni?

Ja, ja, ja... aaaiii... uns catxondos...

Vida acadèmica II: Investigació.

Directament dels pensaments d'Horacio Oliveira, al capítol 15 de Rayuela, de Julio Cortázar:

"Acabaremos por ir a la Bibliothèque Mazarine a hacer fichas sobre las mandrágoras, los collares de los bantúes o la historia comparada de las tijeras para uñas. Imaginar un repertorio de insignificancias, el enorme trabajo de investigarlas y conocerlas a fondo. Historia de las tijeras de uñas, dos mil libros para adquirir la certidumbre de que hasta 1675 no se menciona este adminículo. De golpe en Maguncia alguien estampa la imagen de una señora cortándose una uña. No es exactamente un par de tijeras, pero se le parece. En el siglo XVIII un tal Philip McKinney patenta en Baltimore las primeras tijeras con resorte: problema resuelto, los dedos pueden presionar de lleno para cortar las uñas de los pies, increíblemente córneas, y la tijera vuelve a abrirse automáticamente. Quinientas fichas, un año de trabajo. Si pasáramos ahora a la invención del tornillo o al uso del verbo gond en la literatura pali del siglo VIII(...)"

Vida acadèmica I: Gestió i coordinació.

Parafrasejant la diatriba del pobre Coronel Remes, el personatge de la novel·la d'Arto Paasilina, El bosque de los zorros, Anagrama Compactos, Barcelona 2005 (página 120):

"Cómo explicarlo..., cuando se es profesor en la universidad uno siempre está pillado con algún asunto tonto (...) y no hay manera de librarse de ello. Y esos asuntos pueden ser de todo tipo. Los trabajos se amontonan, la mayor parte del tiempo se va en papeleo, que además es en su mayoría inútil. Durante mi carrera académica he cambiado unos cuantos kilos de papeles de un montón a otro. Y la cosa se complica con los correos electrónicos, cuando tienes uno redactado lo mandas. Pues bien aparecen en su lugar otros dos o tres que hay que leer, sobre los que hay que opinar, hacer planes... ¡Coño! Y luego, para mas inri, hay que volver a redactar mas correos al respecto y volverlos a mandar, cada uno a donde corresponda. La universidad española nada entre millones de correos electrónicos inútiles (...) se reciben y se dejan recados telefónicos, se redactan informes, un papel sale para aquí, un e-mail para allá, se llenan libros de registro... se estampan sellos, se garabatean firmas. Son como los jodidos mosquitos: si matas uno, aparecen veintisiete, y en cuanto uno envía uno a la "papelera", al momento recibe veintisiete e-mails reclamándoselo. He llegado a la conclusión que ni los mosquitos se acaban por mucho que uno los mate, ni los correos electrónicos por mucho que uno los lea."

Aiiii senyor!... Bolonia s. XI - Bolonia s. XXI

No vull parlar aquí de misèries... ni tampoc semblar un amargat gremialista... però no em puc estar d'enllaçar aquí un parell d'artícles:


1) Primerament aquest boníssim artícle de Rafael Argullol, "PLATÓN LOW COST" publicat el 3 de maig de 2008 al diari EL PAIS. Cap aquí està derivant la meva professió... i a la meva universitat, la cosa és pitjor.

2) En segon lloc aquest artícle de Miguel Candel, "Universidad: Bolonia siglo XI – Bolonia siglo XXI. Descanse en paz" publicat a la revista "Sin Permiso" el 2 de desembre de 2007.

Ai, ara ja em sento millor!