Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.
Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?
És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura en termes propis, i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic.
Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.
He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.
Pàgina 85.
“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.”
