Ahir, de passada per la biblioteca aprofito per treure "Finestrals" editat per Labreu.
Troballa, absoluta.
Marcel Riera, que n'ha tingut cura de la traducció, afirma al seu pròleg: "Larkin escriu a poc a poc, a vegades un parell de poemes l'any, ben pastats, mesurats, sovint amb rima i sens pellofa, tot pinyol. Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari (...) Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic de fets corrents en què tothom s'ha trobat però que a priori no s'identifiquen com a "poètics" i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb una final de quimèrica esperança".
Em queixava aquesta setmana de com de és de fàcil des de l'opinió periodística reclamar una intervenció militar. Un filòsof perfectament d'esquerres citant un article d'"El País" demanava a Obama la intervenció del "Boys", i jo em preguntava per què no feia servir traducció al castellà o al català de boys: nois. Quins nois es demana que intervinguin a Líbia? els fills de qui s'han d'enviar a morir i a matar? anirà el filòsof? aniran els seus fills?
El món, la seva complexitat, em dol i m'amarga. Per això celebro que hi hagi qui pugui enfrontar-se a ell des de la intel·ligència i l'humor (cosí germà de l'amor), per això celebro que el primer poema que he llegit en obrir el llibre, just davant la lleixa de poesia de la biblioteca sigui just aquest:
HOMENATGE A UN GOVERN
L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin
Finestrals.
Traducció de Marcel Riera.
Labreu edicions,
col·lecció alabastre
Barcelona 2009.
