Enemigues de l'ànima, Lúcida i tendra, Clara Soley.

Tres novel·les, un assaig i diversos poemaris inèdits: el balanç de lectures clandestines dels darrers tres anys de producció (brillant) dels amics. Tota aquesta llum fulgint sota les pedres.

Et dius que encara sort que vivim a l’època de l’Open Office i dels arxius pdf, que si no encara hauríem de mecanografiar-nos, com si fossin Samizdats, les nostres pròpies còpies de les joies que els amics van parint.

No havies coincidit gaire amb la Clara, però havies coincidit,  per això t’has alegrat quan has vist el seu llibre als aparadors i per això, perquè un llibre que surt de la clandestinitat sempre és una alegria, has entrat a la botiga i l’has comprat... i per això, perquè acabes de fer un acte de pura militància, quan te l’embutxaques encara no saps si “Enemigues de l’ànima” és una novel·la, un recull de contes o un tractat de metafísica, "és el que té la militància" et dius.

Nadal, extenuat. El cos es recupera amb una lentitud que exaspera, els nanos fan massa soroll, i totes aquestes anades i vingudes... Però almenys hi ha temps, temps de debò, per llegir. Obres el llibre de la Clara sense cap expectativa, "és el que té la militància" et dius. Llegeixes el primer conte (no es tracta doncs d’un tractat de metafísica) i hòstia! Tot d’una saps que has encertat.

Com no veure’m reflectit als personatges dels seus contes, si són la vida mateixa. M’agrada la mirada lúcida, sovint esmolada però tendra que desprenen els relats. Els anys t'han ensenyat que sense tendresa, la ironia és una arma ens mans d'un fracotirador emboscat. Amb tendresa però, la ironia és una defensa, un recer, un mirall que potser reflecteixi el millor de nosaltres, una via de comprensió.  

M’oblido de la militància i la mare que la va parir i senzillament frueixo d’un parell de contes cada cop que puc (i aquest Nadal si que puc!) asseure’m al sofà sense mirar el rellotge: cap fill per recollir, cap càlcul empantanat, cap classe per preparar.

Així doncs, l’enhorabona Clara, i gràcies per aquests contes que m’han fet somriure i estremir-me també.

Clara Soley

Enemigues de l'ànima.

Proa, Barcelona 2010.