També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.
D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.
A principi fou el ventre buit.
La pregunta concertada
De la no-llum.
Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.
L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.
La primera llum,
la primera respiració brollava pel cosmos.
(Òrbita)
Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos, dubtava de si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).
Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada... He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com
“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”
(Dona i ocell)
... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:
“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”
(Dona i ocell)
o bé
“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”
(Dona i ocell)
La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:
No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
de la consciència
i del mateix somni que escrius.
Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.
(Quatre arbres)
Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.
- o -
Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.
