Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Uyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Uyà. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de setembre del 2024

L'última aula de JMa Uyà, la meva primera

Em disculpo, d’entrada, per referir-me a mi per deixar constància d’un llibre que considero major: no sé cap altra manera de parlar d’un text que descriure com aquest es desplega a la meva vida.  

No recordo com és aquell octubre de 1990 – jo tenia dinous anys– vaig anar a la presentació d’aquells dos llibres al Casal Pere Quart de Sabadell, aleshores jo no anava a presentacions. No sabia, de fet, que els llibres es presentaven.  El que sí que sé, és que aquells dos poemaris van conformar el lector de poesia que soc –i l’intent de poeta, també–. Els dos volums eren “Disciplina” de Jordi Botella (Amos Belinchón, 1990) i “Dèiem ànima civil” de Josep Ma Uyà (Martin impresores, 1990).  

Aquest estiu he pogut ratificar aquesta influència, en el retorn –joiós– als poemes de Josep Ma Uyà a propòsit de la publicació de la seva obra poètica completa (Cal·lígraf, 2024) que els seus germans, generosament, em van regalar –consti aquí el meu agraïment–.  Al tren, anant amunt i avall amb el llibre la motxilla, movent-me també al llarg del volum  i retornant inevitablement a la meva primera lectura d’Uyà... m’adono com els meus primers intents, diguem-ne madurs, d’escriure, ressonen en la poesia d’aquell primer volum de la sèrie “Ànima civil” (en vindrien tres més). És ara, trenta-quatre anys després, al tren, amb el llibre amunt i vall, que me n’adono com encara faig servir algunes de les troballes que aquell noi que vaig ser va descobrir en aquella poesia –la paraula “oració” per exemple: feliç manlleu, doncs–.

Soc un lector esbiaixat, sí, però potser no m’equivoco en pensar que bona part de la poètica d’Uyà està prefigurada, quasi completa, en aquell primer volum que em segueix enlluernant.

La sèrie “Ànima civil” és una meravella, tota ella: una poesia d’interiors, de vida contemplada a través de la finestra, d’acceptació de fracàs com a condició de partida  –però, no obstant això, l’intent–.  Reprodueixo aquí el poema que obre aquesta sèrie. Tot està aquí, diria, esperant desplegar-se. Transcrivint-lo, prenc consciència de com aquesta última aula ha estat, per mi, la primera i la de sempre.


L’ÚLTIMA AULA

En el mes de gener, després d'una forta glaçada
Miro la ciutat darrera la finestra
-en el temps en què l’edat no es pensa-
I sento el sol que a les terrasses repeteix
La mitja tarda dels col·legials,
Horitzons que els pins assenyalen
Rera les teules crues de les fàbriques.

En el mes de gener, lliurat al passat
Allò que un dia va ser irrenunciable
Atent sobre el reflex del vidre
Al moviment de les dones que escombren
Fragments de glaç i la conversa,

Assegut en un vell silló,
Abocat a no creure, a restar en la consciència
Com un errant lúcid i seré,
Observo el carrer i el tràfec de les obres
Que els fets i l'ordre arrenquen al meu son...

En el mes de gener, contemplant dels llibres
La pols acumulada i tot el saber
Que en les tardes nocturnes he fredament revisat,
Recordo que només fora del temps i dels noms
Se sap quelcom dels déus i dels cels inspirats 

–com qui marca un senyal i diu «hi ha més enllà»–
Però que hores i dies travessats amb l'anhel
Són porpra que cau mentre passen col·legials
Com aquell que els mestres i jo havíem estat.


JMa Uyà

Una lectura a part mereixen els tres volums que conformen la  sèrie de poesia dramàtica: “Les noces del sentit”; “Sa Nitja” i “Rèquiem”, aquest últim un llarg poema metafísic, un cant espiritual descregut i lúcid, que em fa ressonar en la poesia estimada, descreguda i lúcida també, de Zbigniew Herbert. Uyà, m’ha atret sempre –ho veig ara– perquè, en la seva interpel·lació constant, es manifesta un poeta espiritual.

El volum acaba amb un estudi crític del poeta Jordi Botella, escrit des del coneixement i la fraternitat, amb el que tinc la sensació de tancar un cercle. Deso el volum a la lleixa amb la idea que potser no m’equivoco en pensar, també, que en un altre país la poesia d’Uyà seria referencial i referenciada. Quedi constància aquí de fins a quin punt ho ha estat per mi.



JMa Uyà
Obra poètica 1989-2019
Edició i estudi crític de Jordi Botella.
Cal·lígraf. Girona 2024.





- o -


Jordi Botella
Disciplina
Amos Belinchón. València 1990

 

 


JMa Uyà
Dèiem ànima civil.
Premi Manuel Rodríguez Martínez 1989,
Martin impresores, Alcoi, 1990.   



 


 

 

 

dijous, 1 de maig del 2014

Ja no sé per què ho faig. Un poema de Josep Ma Uyà.


LA IGNORÀNCIA

Devem ser els últims.
Mestres i professors
Fa dies que han plegat.
Avui he llegit.
Un llibre sobre la raó,
I després un altre sobre el cinisme.
Ja no sé perquè ho faig,

S'ha convertit en en vici,
Una obessió malaltissa
Que em ve des de petit.
Ja sé que ho han prohibit,
Però no puc deixar-ho córrer
Així com així.
No crec que de moment, però,
Em detinguin.

Al costat dels meus llibres 
Faig guàrdia,
Miro les senyals del cel,
Els límits del bosc,
La seguretat d'aquesta clariana
Desesperada.
No crec ni que tinguin
Un pla d'atac.
No em tenen pas por.
No els importa pas gens.
Ni entraran a casa.
Ni sabran que he mort

Absurd.
Directament m'hi passaran 
L'excavadora.
Ells, necessàriament
Estan per una altra cosa.


J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008

dijous, 5 de febrer del 2009

Els nois vençuts

Perdona R. Per afussellar-te una carta.
Però volia que el primer post de l'any tingués a veure amb un poema.


Travesso els poemes del darrer llibre de Josep Maria Uyà... el tercer de la sèrie "Ànima Civil", amb un tot un Premi Bartra al darrera. Com és evident alguns m'agraden més que altres, però en general, reconec que m'agrada, que he encertat comprant el llibre i que m'agrada passejar-los a poc a poc.

Aquest en concret m'ha recordat algú, i també m'ha portat el record dels meus propis nois vençuts:

L'ANGLE
(aula de tarda a l'institut)

Hopper veu la ratlla i un punt de sol
On la figura de cara mira
La llum en angle que gira
Al costat de ningú, tot sol.
Hopper és aquí, rere la cortina
De la ratlla horitzontal de l'institut
A l'hivern, a la tarda, a les quatre
Mentre cada alumne s'examina
De les coses que li diuen, i són teatre.
Hopper mostra la ratlla de blau
Segant l'ocre daurat de la façana
Que el sol de tramuntana fixa als ulls.
Mentre, baixa lenta, en el curs de l'angle,
La llum blanca, qui la mira, la tarda
Fosa en l'ombra dels nois vençuts.


J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008


Genial i terrible aquest "Mentre, baixa lenta, en el curs de l'angle, la llum blanca, qui la mira, la tarda fosa en l'ombra dels nois vençuts."

Em veig a mi mateix mirant els meus alumnes examinant-se. És impossible no sentir una tendresa infinita pels nois. Busco pels calaixos un quadern de l'any passat i trobo unes notes per un poema que vaig prendre en un examen de la canalla d'Òptica, mentre al meu MP3 sonava la versió Lover's spit que apareix Half Nelson, una cançó preciosa. Els nanos escriuen les seves respostes, i jo em sento fart de tant teatre. Vigilo amb l'MP3, si. El poema... una altra nit.


Dolços somnis.

Bona nit.

diumenge, 30 de març del 2008

Hoy era martes

Tal día como un 19 de octubre de 1990, el chaval que yo fui (tenia 19 años), acudió a la presentación de los poemarios “Disciplina” de Jordi Botella y “Dèiem Ànima Civil” de Josep Maria Uyà, que se hizo en el Casal Pere Quart de Sabadell.

Recuerdo con intensidad estos dos excelentes libros y un poema del segundo (que bien pudiera ser del primero). Un poema que me ha ido persiguiendo:

En arribar a la mediocritat
Trobes el lloc que sempre defugires.
Ni arrere ni avant, ni amunt ni avall:
Aquest és el punt on restes immòbil.
(Si almenys la voluntat. Potser l’atzar.
Fera d’aquest carrer un altre estatge...
Si ens deixàrem, almenys en mans del vent...
Hi hauria algun indret on ser en pau)?

Jordi Botella
Disciplina
Amós Belinchón
València, 1990.

He recordado el poema leyendo el libro de Jorge Brotons “Hoy era martes" (En las librerías a partir de Abril). Hoy era martes es la metáfora de un estado de cosas, de lo que deviene y lo que devenimos con los años. Hoy era Martes, y has llegado al lugar del que siempre huiste...

El martes de Brotons es un tiempo raro, el tiempo previo al tiempo en el que el éxtasis deberá pactar con semanas de ayuno (Zagajewski).

“(...) El tiempo raro, lo he llamado
-¿no sé qué os parece?
El de las primeras obras
que van anclando nuestras vidas.
No pasa nada,
y mientras,
oís el quejido de mi sombra que se resquebraja
al trotar del deseo en los arrabales de tu suerte

Simplemente, humea el sol cada mañana en la cafetera.”

Jorge Brotons
El tiempo raro
El cep i la nansa
Vilanova i la Geltrú, 2002.

Al llegar a la mediocridad... pero ojo... poca mediocridad en los poemas de Brotons. Su palabra es una gran mesa donde sentarse juntos

(...) Sentarse y para entonces decir
la voz de una furia,
donde no acaba nada y
empieza todo lo que debe,
la piel del desierto, la gran palabra,
que camina hacia vosotros
desde el dolor y el amor,
hacia vosotros:
somos tantos alrededor
de esta mesa donde la extiendo
para lamerla y besarla,
y curarla con esa voz,
la palabra de todos.


Jorge Brotons,
Hoy era martes.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

La palabra de Brotons es una llaga que no quiere curarse, no quiere plegarse al tiempo raro, por muy martes que sea hoy. Mejor leerlo.

Bona nit, i dolços somnis.

P.S. I mentre escric això Regina ilumina, ilumina, ilumina (Field below, Begin to hope).