Vaig conèixer l’Anna Garcia Garay en alguna de les lectures de Papers de Versàlia, però vaig començar a conèixer millor la seva poesia arrel de la sessió que va girar al voltant de la seva obra al cicle “Llegir poesia en temps de crisi”. No debades disposàvem d’una hora per escoltar els seus poemes i conèixer la seva proposta –el luxe del repòs en uns temps de lectures industrialitzades–.
Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també. Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:
EN CODI DE TARDOR
Retallo el capvespre per la línia
de les muntanyes.
Cel de pessebre, lluna rodanxa.
El vent ha foragitat els núvols
i ara desordena els estels.
Estavello la certesa del fred
contra la promesa suau del nòrdic,
i et penso en codi de tardor,
en clau de fulles seques i calfreds.
Si transformem l’enyor en verb,
ens ploren les paraules.
(Assasins de Margarides, p.40)
Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.
Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:
hermenèutica
Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.
(Els mots encreuats, p.20)
L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.
Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.
A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:
accidents
inaugures un altre dia
que s’enlaira
i que s’estavella
contra el vidre de la finestra.
que se’t trenquin tots els dies que vindran
en saber que van néixer d’una esquerda.
(DB, p.17)
Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai). Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.
bosc
afillar el corc que et forada el cos,
famolenc,
donar-li el nom de la por,
i avesar-se al rosec.
Som fets d’un temps de fusta.
(DB, p.31)
El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.
Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).
Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:
introspecció
gosar mirar dins.
acceptar el propi contingut,
acceptar ser-ne continent.
i, en un exercici de valentia,
descriure la cambra,
l’aire,
els mobles.
(DB, 57)
El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella, és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.
- o -
Anna Garcia Garay
Dietari del buit.XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019.
Pagès Editors,
Lleida 2020.
