Un home sol compon silencis.
Tasses i platerets li dringuen
entre els dits mentre para la taula.
Feineja abstret. És ara.
En un altre moment, no hi era
ni la taula, ni el lloc. Lluny
el dringar de platerets i tasses.
El vent, potser. La llum,
assedegada.
Susanna González Turigas
Aquests dies llegeixo “Totes les veus”, de Susanna González Turigas, a qui vaig conèixer per aquesta entrada al blog Llunàtic, que escrivia David Madueño. “Totes les veus” és un llibre on la poeta (s’)indaga a través d'un llenguatge, el de la poesia, capaç d’accedir a substrats de la realitat que logos tradicional no pot copsar, on la poeta, doncs, desplega la seva pròpia raó poètica. El poema, potser singular dins del llibre, m’ha tocat d’una manera estranya: llegir-lo, penso, és com contemplar una fotografia amb blanc i negre, amb el seu misteri irresolt: la fotografia d’un home sol, que feineja, banyat per la llum del matí. No sé com no participar del poema –això fa la poesia amb nosaltres–: aquest home sol que compon silencis és l’home que vaig ser fa vint anys? el meu pare embolcallat pel seu silenci? L’home que seré?
Com al poema de Sophia de Mello,
repetir gestos rituals, com ara dir aquells poemes que mouen en tu
alguna cosa que no saps definir. Fer-ho per tractar de restablir “l’estar-ser-inicial de
les coses”. Avui, tasses i platerets dringuen a les meves mans.
Susanna González Turigas,Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.
