Aiguamolls de l’empordà, desembre de
2021.
Foto: VM
Sempre llegeixo amb interès tot allò que prové de l’assagista Juan Arnau, a qui segueixo i de qui he llegit llibres magnífics com ara “La invención de la libertad” (Atalanta, 2016). En aquesta ressenya d’un llibre d’Emmanuele Coccia, publicada dissabte passat, Arnau reivindica una biologia allunyada de les tendències mecanicistes que semblen haver-se posat de moda en alguns dels seus camps, quan la física fa més de cent anys que ha abandonat aquest paradigma (una qüestió sobre la que reflexiono en aquesta xerrada).
“El aire hace posible el soplo de la vida, pero el aire es el subproducto de la vida vegetal, es consecuencia de su metabolismo. El mundo es más una entidad vegetal más que zoológica. Las plantas crean el rostro de nuestro mundo, de cada ser vivo. «Si la mente es un asunto de átomos, tejidos y moléculas, entonces está en todas partes, en toda especie viviente. La biología es una fenomenología de la mente cósmica».”
(...) “vida equivale a universo, pues todo está vivo. Incluso los átomos respiran luz, la absorben y la emiten, como si de un lenguaje se tratara. Los seres vivos son depósitos de luz de las estrellas”.
Impressiona la imatge d’un univers sentint (del neologisme sentiència), la dels àtoms que perceben i es relacionen amb el seu entorn deixant anar llum o absorbint-la. És inevitable pensar que sentir està molt relacionat amb una forma de consciència? Només de pensar-hi ja ens situem d’una altra manera al món. També impressiona la imatge (pitagòrica!), d’un univers viu: aquesta seria, de fet, la seva qualitat principal; i també la imatge del tràfic de llum, de com ens alimentem de la llum emesa per les estrelles...
Sempre ressono en el to poètic d’Arnau, que mobilitza la meva creença en la presència arreu de la consciència, de l’ànima, de la vida.
D’un temps ençà celebro l’aparició de diferents treballs que, mantenint-se en el marc de pensament convencional em fan pensar que lentament certes percepcions semblen canviar i vaig veient com les dissidències que en el meu aïllament creia intimes són compartides. Així, proliferen notícies i comentaris sobre les habilitats cognitives dels animals (allò que, limitadament, anomenem intel·ligència), o sobre els llenguatges i sistemes cooperatius en el món vegetal, com ara els treballs David George Haskell o de Stephano Mancuso, escrits amb voluntat de filtrar-se i esdevenint accessibles a gràcies a la presència de les seves recerques als mitjans de comunicació de masses.
Al mateix temps, però, també observo un allau d’articles divulgatius de les neurociències on es pretén presentar l’ésser humà com una mera màquina instintiva, un conjunt de regles i relacions químiques. La teva consciència és un epifenomen, ens diuen, un fenomen emergent en la complexitat del mar d’impulsos elèctrics que onegen al teu cervell. Un se sent temptat a dir que hi ha coses que el pensament no t’ensenyarà: acotxeu els vostres fills, de nit, i digueu que el que sentiu no és amor, que sou màquines al servei d’uns gens que volen preservar-se en la vostra descendència.
Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb un animal sap que no està davant d’una màquina instintiva sinó –diré la paraula? – d’una ànima. Però un diria que en certs àmbits acadèmics aquest plantejament és risible. Per això és sorprenent adonar-nos que el pensament que representa als animals com a màquines instintives – no parlem ja de la nostra incapacitat de considerar el món vegetal com a susceptible de constituir comunitat, comunicació, ment– és extraordinàriament recent en el context del pensament occidental, amarat des dels seus inicis per una corrent, avui subterrània però vital, de panpsiquisme. Vaig descobrint això a través de la lectura, lenta i interferida, del llibre de David Skrbina “Panpsychism in the West”, una història de com diferents concepcions panpsiquistes han anat amarant l’obra de molts pensadors al llarg de la història de la filosofia occidental. A les primeres pàgines del llibre llegeixo la següent declaració:
p. 6
“El panpsiquisme té importants conseqüències ètiques. Argumenta que la ment humana no és una anomalia a l'univers, sinó que allò humà i allò no humà comparteixen una qualitat important: la de tenir ment. En virtut de aquesta qualitat compartida, és possible que coneguem l’univers de manera més íntima i ens hi trobem a casa. Al seu torn, això pot servir com a font per a més compassió i els valors ecològics i, per tant, noves formes d’actuar a la món.”
(...)
“El panpsiquisme posa en relleu la naturalesa de la filosofia mecanicista. El pensament present i les estructures socials actuals estan arrelades en gran part en el punt de vista mecanicista de l'univers que es va heretar de Hobbes, Descartes i Newton: la visió de l’univers com un lloc de matèria morta i insensible conduïdes per forces mecàniques. La ment humana és un misteri inexplicable, un ‘gran excepció’ en l’esquema còsmic. Al llarg de la història, el panpsiquisme ha servir, en gairebé tots els seus punts, com a antípoda d'aquesta teoria mecanicista de la ment i realitat. El panpsiquisme es manté com una rigorosa alternativa a la visió dominant del món.”
Més endavant, he trobat una imatge suggeridora de Schopenhauer, per qui les plantes, malgrat estar mancades d’una consciència veritable, experimenten una “obscura joia interior” (an obscure self-enjoyment, p. 143). He trobat preciós que una joia pugui ser obscura: potser una imatge uròbica (Neumann)?
- o -
Hem sortit al camí: estornells. L’Anna m’acosta els prismàtics. Gaudim en silenci de la bellesa de l’estol. Digueu-me ara que això que sento no és joia. Una forma interior, obscura potser.
- o -
David Skrbina
Chauncey Maher
