Llegeixo el text d’un filòsof nord-americà, Chauncey Maher, al voltant de la possibilitat que les plantes tinguin ment —quelcom que per mi, ho diré d’entrada, és una certesa transparent—. La joventut de l’autor em va semblar un reclam, com també ho va ser que la seva posició inicial fos contrària a la premissa que les plantes puguin tenir algun tipus de ment i que malgrat tot li semblés interessant fer un recull de les diferents posicions sobre la qüestió, el que en el fons, implica fer un recull de diverses posicions sobre allò que en general anomenem ment i sobre les diferents escoles de la filosofia de la ment.
He gaudit de la lectura del seu llibre, “Mentes vegetales” (Bauplan, 2022), escrit des d’una amabilitat amb el lector i una honestedat que agraeixo. L’he llegit amb interès perquè, més enllà dels meus plantejaments apriorísticament panpsiquistes, m’ha permès conèixer els diversos plantejaments amb els quals treballa el món acadèmic. El llibre de Maher m’ha agradat, certament, però també he sentit una mena d’incomoditat causada pel fet que cada cop estic més lluny dels laberints del pensament. Al final, el coneixement (també el que proporciona la ciència) és un llenç on representar la nostra manera d’estar al món. Vols veure un món inert en què ni tan sols nosaltres tenim ment? Trobaràs material per edificar aquesta visió. Vols veure un món orgànic, viu, sentint... també en trobaràs. Però la visió importa, perquè coneixem les conseqüències de la primera manera d’estar al món, que ens mena a viure escindits, estranyats, espoliant els nostres recursos. Perquè potser la segona manera, ens faria més constituïts, més empàtics, treballaria la nostra compassió, ens faria viure, potser, millor.
Respecto i entenc els plantejaments acadèmics, però no m’omplen. Al final de “Devesa oculta”, em pregunto si «hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? Que permeti descriure el món des del món, sense l’habitual sentiment d’estranyesa? », i plantejo que «potser un reducte, qui sap si un embrió d’aquest mode es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una bellíssima xarxa de símbols. » Potser la poesia pot obrir un accés directe al món i a la seva realitat plena de vida i ànima.
Mentre llegia el llibre de Maher, l’anava alternant amb la lectura d’un altre llibre que ha acabat per enlluernar-me, els poemes de “La meva pàtria A4” d’Ana Blandiana, en la traducció de Corina Oproae (Cafè central, 2015), i em trobo amb un poema sorprenent, que em sembla revelar més certeses que no pas les desenes d’elevats pinacles de les teories:
LA LLUM AMAGADA (Ana Blandiana)
Alguna cosa s’encén dins les fulles
Que no comprenen què els passa
I tampoc no s’ho acaben de creure.
S’adonen que és una llum
Que engendren sense voler,
Com verges atemorides pel Nen,
Com fanals esfereïts,
Que s’encenen tots sols.
Potser les hauria d’ajudar,
Però no puc,
Seria com un testimoni,
Com un reconeixement
De la llum que jo també amago
Mentre ajorno l’alba dolguda
Des de l’altre extrem.
Seria com si acceptés
Que tot ja ha començat.
Sigui aquesta una encesa invitació a la lectura d’aquest poemari ple de prodigis.
- o -
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.
La meva pàtria A4.
Traducció de Corina Oproae.
Jardins de Samarcanda #78.
Cafè central/Eumo editorial, Vic 2015
