Catàleg de desficis: l'indicible fulgor que ens habita

Prop del mar dels foceus, prop del temple d’Asclepi, li llegeix aquest poema de Sophia de Mello, que reverbera ens colors purs de la tarda i en les lectures de Jung i d'Elíade, acumulades al llarg d’aquests anys de descoberta:

OS GREGOS

Aos deuses supúnhamos uma existência cintilante
Consubstancial ao mar à nuvem ao arvoredo à luz
Neles o longo friso branco das espumas o tremular da vaga
A verdura sussurrada e secreta do bosque o oiro erecto do trigo
O meandro do rio o fogo solene da montanha
E a grande abóbada do ar sonoro e leve e livre
Emergiam em consciência que se vê
Sem que se perdesse o um-boda-e-festa do primeiro dia –
Esta existência desejávamos para nós próprios homens
Por isso repetíamos os gestos rituais que restabelecem
O estar-ser-inteiro inicial das coisas –
Isto nos tornou atentos a todas as formas que a luz do sol conhece
E também à treva interior por que somos habitados
E dentro da qual navega indicível o brilho.

Sophia de Mello Breyner Andresen.

- o -

Assaja una traducció aproximada...

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens tornà atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també la tenebra interior per la que som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.

Sophia de Mello Breyner Andresen.

Fa poc que ha rellegit, novament també, “En los oscuros lugares del saber”, aquesta vindicació d’una saviesa arcaica, escrita en un llenguatge vigorós, a vegades irat. I es retroba en les figures de Parmènides, el pitagorisme i el xamanisme grec: la tenebra interior en la que navega indicible el fulgor.

Pensa ara en ell mateix, tants anys enrere. Parmènides, però aleshores era Heràclit a qui buscava aquell noi enlluernat que a finals dels vuitanta es va fer amb una edició barata de “Fragments presocràtics” -la d’Alberto Bernabé en la col·lecció de llibres de butxaca d’Alianza-. Aquell xicot que escrivia versos retallats com els fragments extemporanis que llegia.

Es diu que voldria escriure i llegir com escrivia i llegia aquell nano i en la creença que els pensaments “remuntaran el temps com estol de salmons daurats”, se li adreça amb tendresa i amor: “gaudeix més, no t'ho prenguis tant seriosament, deixa’t anar en la vida, busca la companyia dels altres, persegueix la meravella”.

És encara el mateix que fa un any es va regalar una edició en català amb una traducció literal i eixuta que el deixa amb una impressió d’estranyesa que segurament respon més adequadament al que devien ser aquests fragments: el testimoni d’una altra humanitat. Què potser ara mateix en un futur llunyà un altre ell es girarà cap a ell amb paraules plenes d’amor i de tendresa?

Fremeix en ells, en tots ells al llarg del temps, la tenebra que els habita, i és un indicible fulgor.

- o -

Sophia de Mello Breyner Andresen
En la desnudez de la luz
Traducció i edició de Jacobo Sanz Hermida.
Ediciones Universidad de Salamanca,
Salamanca 2003.