Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla? Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.
Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment. Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps.
Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.
DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY
Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.
Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.
Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.
O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau
HE MENJAT UNA MICA DE PA
He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.
Pinkhas Sadé
- o -
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.
- o -
I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.