Estació, universitat, llegeixo Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. Una àncora. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.
Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.
Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, com de mi ho ha estat i és encara, però ja no porto d'eternitat plenes les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes les d’un xicot. Els nanos que comparteixen amb mi l'andana em recorden els que, ocasionalment, comparteixen en mi cordada: són eterns, però jo ja no ho sóc, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, i m’allibera.
Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. Una noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorn al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant a l'home que ara sóc. Un misteri, un altre.
Estació, universitat, llegeixo Milosz.
ARREU
Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.
SENTIT
Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.
Estació, universitat, llegeixo Milosz.
- o -
ARREU
Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.
SENTIT
Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.
