dimarts, 9 d’octubre de 2018

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.


Estació, universitat, llegeixo a Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, de mi ho ha estat i és, però ja no porto l’eternitat a les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes de les butxaques d’un noi. Ja no sóc etern, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. La noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorno al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant al mi d’ara. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.

- o -


ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció
que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.




SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.




Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.