Ara fa un any, Papers de Versàlia va convidar als companys Anna Garcia Garay, David Madueño, Toni Quero i a mi mateix a llegir alguns dels nostres poemes, en un format agraït perquè disposàvem de prou temps per fer arribar alguna cosa més que un parell de poemes llegits de forma adotzenada i a corre-cuita. A mi em va servir per poder gaudir, encara més, de la poesia dels meus companys.
Vaig decidir començar la meva lectura amb aquest poema, que descriu la meva imatge l'univers com a ésser viu, munífic i magnificent. Aleshores el vaig llegir a mode d'autoretrat, i ara, just quan fa un dia que tinc a les mans els primers exemplars de “Devesa Oculta”, penso que descriu bé l'estat de participació amb la natura, amb el somni, amb l’ànima i el món (com si no fossin el mateix), l'estat d’exaltada recerca amb el que els poemes van ser escrits.
Incendi a les fulles clares del bedoll,
cacera a les altures.
Arreu, la tinta roja perfon
l’hora incandescent. És ara,
hi ha una remor de mar a les copes altes,
les branques graten i graten
el ventre d’una bèstia,
avui, manyaga.
Hi ha una remor d’onades,
el més proper al silenci,
a un silenci humà,
és a dir, latent.
A sota, confino textos sobre l’ànima i l’escissió,
m’ha semblat entendre
un somni que a vegades em visita,
un somni sobre l’oceà i sobre la força
d’allò que depassa tota humana mesura.
El que ara em cobreix
és també un oceà límpid,
i és sagrat també,
i el bedoll, i el roig,
i la remor.
cacera a les altures.
Arreu, la tinta roja perfon
l’hora incandescent. És ara,
hi ha una remor de mar a les copes altes,
les branques graten i graten
el ventre d’una bèstia,
avui, manyaga.
Hi ha una remor d’onades,
el més proper al silenci,
a un silenci humà,
és a dir, latent.
A sota, confino textos sobre l’ànima i l’escissió,
m’ha semblat entendre
un somni que a vegades em visita,
un somni sobre l’oceà i sobre la força
d’allò que depassa tota humana mesura.
El que ara em cobreix
és també un oceà límpid,
i és sagrat també,
i el bedoll, i el roig,
i la remor.
