Aquests dies el meu fill Albert em parla de la seva mirada, de com voldria que la seva mirada fos la seva vida: podria ser d’una altra manera?
M’interessa, és clar, tot el que avui m’explica, però sobretot sento fascinació per veure amb els seus ulls i em sento estremit per la continuïtat amb aquelles primeres fotografies quan era un infant que jugava, amb el ressò en el temps d’aquella resposta inversemblant.
Miro avui doncs, novament, amb els ulls del fill, i comparteixo tres de les seves fotografies. Tres textures diferents. Tres capbussades a la seva ànima.
Nocturn.
Albert Mañosa (2020)
Presagi.
Albert Mañosa (2020)
Trencadís.
Albert Mañosa (2020)
