La passada primavera, vencent una certa resistència, una certa por segurament, vaig rellegir “I Déu en algun lloc” de la poeta Sònia Moll. Sabia que el llibre hauria canviat per mi d’ençà de la primera lectura. És clar que sis anys enrere, quan vaig llegir els poemes per primera vegada podia acompanyar la lectura “sentint amb” (compadint, doncs) el dolor de la lenta pèrdua de la mare, però ara era el meu pare el que lentament marxava entrant en un silenci cada cop més dens (el diagnòstic era una sentència: demència frontal). La lectura havia de ser diferent, doncs, llegida ressonant des de l’entranya...aquesta era la meva por, la meva reticència: obrir el llibre seria, potser, enfrontar-me a una forma d’autobiografia, a una nova constatació del meu present.
Amb el pare també comptàvem: “Aquesta nit toca fer els deures!”. Però els exercicis d’estimulació cognitiva, els deures, esdevenien cada cop més indesxifrables: les frases òbvies s’anaven convertint en enigmes, les relacions evidents inescrutables, els càlculs simples... inabordables. I així, un dia ja no pots comptar monedes, ni entendre el canvi, les paraules s’esborren i els carrers recuperen noms de fa cinquanta anys i t’envolta una estranya pau, que és pau, però alhora és una boira.
Avui, però, fa sis mesos: a casa seguim comptant.
COMPTEM
Comptem, mare?
Dos, cuatro, seis, ocho...
Saltes de nombre en nombre
Com devies saltar les escales del teu barri,
del mar al cerro i del cerro al mar.
T’imagino les trenes rosses
fent saltirons damunt de les espatlles
i el vestit
i la llum
i les sandàlies
-quan sigui gran
vull ser tan bonica com tu.
M’arrisco?
Comptem, mare!
Diez, ocho, seis, cuatro...
Calles.
No podré sostenir mai
aquest silenci.
(Sònia Moll)
- o -
I Déu en algun lloc.
Jardins de Samacanda #73
Cafè Central i Eumo editorial,
Vic 2014.
