La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.
Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.
A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort, i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:
(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)
[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]
Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música.
Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15 interpretada per Keith Jarret:
A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva,
que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.
Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els
tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu
misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa,
delicada sempre. Camino, Yeti, camino.
- o -
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
