A la segona part de l’Àlbum Dolor/Plaer, publicat recentment per Papers de Versàlia hi trobem una antologia de poemes de diferents èpoques i llengües sobre aquesta dualitat. Cadascun d’aquests poemes vénen acompanyats d’un comentari escrit expressament pel volum. A mi em va correspondre comentar un poema de Giuseppe Ungaretti, Gridasti: soffoco, escrit arrel de la mort del seu fill de nou anys.
No hi ha dualitat aquí, a Gridasti el dolor és frontal, sense cap clivella per l’esperança tret, potser, de la possible lectura espiritual: el dol com una forja de l'ànima (Prova-la un cop més, acreix-li la força,/ Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi/ On el viure és quietud, és sens mort). Ungaretti va necessitar deu anys per poder publicar el poema. Entremig, el poeta va publicar El dolor, un llibre on apareixen la mort del fill, la del germà, les pèrdues que la segona guerra mundial, però de manera significativa no va incloure Gridasti. Trobareu una anàlisi més contextualitzada del poema a l’article de Pedro Luis Ladrón de Guevara «Sobre Il dolore y el poema “Gridasti: soffoco”» al Quadern Ungaretti (p.148-157), publicat també per PdV el 2013.
Gridasti és un poema complex, on hi conviuen versos estellats per l’impacte i fragments d’una gran eloqüència. A vegades ens situa en el moment de la tragèdia (que esdevé un present sense fi), i a vegades Ungaretti sembla situar-se en un futur on creix l’horror del pare que sobreviu.
Reprodueixo en aquesta entrada el poema d’Ungaretti, en la traducció de Rossend Arqués, i un fragment del meu comentari, tot reiterant que si teniu l’oportunitat, us acosteu a les múltiples veus i les magnífiques pintures, que apareixen en aquest primer Àlbum de Papers de Versàlia.
CRIDARES: M’OFEGO
No podies pas dormir, no dormies...
Cridares: m’ofego...
Al teu rostre dissipat ja en els ossos,
Els ulls, plens de llum encara
Només fa un moment,
Els ulls es dilataren... Es perderen...
Jo sempre havia estat tímid,
Turbulent, díscol; però lliure, pur
I feliç renaixia al teu esguard ...
A més la boca, la boca
Que una volta semblava, al llarg dels dies,
Llampec de gràcia i joia;
La boca es va retorçar en lluita muda...
Un infant és mort...
Nou anys, cercle clos,
Nou anys, als quals ni un dia ni un minut
Mai més s’hi afegiran;
En ells s’alimenta
El foc únic de la meva esperança.
Jo puc cercar-te, puc tornar a trobar-te,
Puc anar, constantment vaig
A reveure’t créixer
Del cap a la fi
D’aquests teus nou anys.
Sense parar puc,
Distintament puc
Sentir-te les mans a les meves mans;
Mans teves de pàrvul
Que aferren les meves sense conèixer-les;
Les teves mans que sensibles es tornen,
Lliurant-se més conscients cada cop
A les meves mans;
Les teves mans que seques esdevenen
I, ben soles, -pal·lidíssimes.
Soles a l'ombra reposen...
La setmana passada eres florent...
Ara et vaig a buscar el vestit a casa,
A la caixa després vindran a cloure’t
Per sempre més. No, per sempre
Ets ànim de les meva ànima
I me l’alliberes.
Millor l’alliberes ara
Que no ho faria, viu, el teu somriure;
Prova-la un cop més, acreix-li la força,
Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi
On el viure és quietud, és sens mort.
Reparo, sobrevivint-te, l'horror
Dels anys que t’usurpo,
I que als teus anys afegeixo,
Enfollit per la recança,
Com si, mortal encara entre nosaltres,
Seguissis creixent;
Però sols creix, buida,
Aquesta meva vellesa odiosa...
Com ara, era de nit,
I em donaves la mà, fina mà ...
Espaordit, escoltava dins meu:
És massa blau aquest cel de mitjorn,
Massa estrelles el curullen,
Massa i, per a nosaltres, cap de familiar...
(Cel sord, que davalla sense alè,
Sord que oiré constantment oprimir
Mans dispostes a esquivar-lo... )
Giuseppe Ungaretti (1939, publicat el 1950).
Traducció de Rossend Arqués
- o -
El següent text és un fragment de la meva col·laboració a l’àlbum a propòsit del poema d’Ungaretti. Com he dit, a Cridares el dolor és tant frontal, que només vaig poder entrar-hi d’una manera lateral, fent ressonar els seus versos en records i moments quotidians de molta menys intensitat.
UN CRIT. ESTELLES (fragment)
El palau ducal d’Urbino, avui la Galeria Nacional de la Marca, és un indret fred al febrer. Les sales són altes i els bidells es mantenen enganxats a uns minúsculs radiadors. Em recordo deixant-me embadalir per algunes de les diferents anunciacions que s’hi exhibeixen, embolcallat per un anorac insuficient i per l’excitació de qui ha arribat sol a una ciutat i sol l’haurà de transitar. Les anunciacions renaixentistes solen ser escenes delicadíssimes, tot en elles denota la cura prolixa de qui acaba de descobrir una nova mirada al món. En elles em sol impressionar la joventut de la que és visitada –també l’aparent del missatger– i una forma d’enuig sord em creix quan en alguna hi figura la presència ominosa del regidor del món. Així em sento quan el poema em posa, novament, al davant de l’anunciació de Giovani Santi – pare de Raffaello– que s’exhibeix al palau. Un es deixaria enamorar per la tendresa del gestos, la serenor de la futura mare i el rostre net del portador de la nova, si no fos per la imatge acerba de la creu que carrega l’infant que davalla, per la certesa brutal de la cisalla i la devastació, present ja en el rosat inici: un infant és mort. Amikhai escriu que Déu s’apiada dels infants, una mica menys dels escolars, i ja no té pietat per als adults que deixa sols en la sorra ardent, ensangonats. Aquí, però, ni una mica menys dels escolars, ni el temps del goig i la plenitud, el temps dels anys que t’usurpo en sobreviure. La veritat del quadre em revolta, per irrefutable, i deixa un traç de sutge en la placidesa de la tarda, en l’alegria amb la que retorno, per carrers costeruts, allà on dic casa, mirant de no pensar ni en la intempèrie ni en la fragilitat d’aquest equilibri que anomeno «la nostra vida», procurant no pensar massa en els fills, lluny de mi per uns dies, ni en la impossibilitat de saber-los a recer: aquesta por inextingible.
(...)
- o -
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021
