Agost, la promesa es compleix. Hem tornat a endinsar-nos en l’oceà cereal dels Campos de Gómara, amb les primeres llums, en el fred, dues ombres embolcallades pel vent, eixordador. Estimo aquest paisatge amb els seus colors elementals i la seva rudesa. Estimo els animals que ens surten a l’encontre: piocs; cabirols; guineus; tota classe d’ocells petits, lleugeríssims. Estimo, sobretot, aquesta solitud.
Estimo el bosc d’alzines estès dessota uns turons assotats pel vent. Al cap es pronuncien les paraules de Safo: “com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων” (gràcies Maria Rosa Llabrés per la teva traducció). No puc deixar de pensar que el bosc devia ser així a l’època que els celtibers poblaven aquests indrets. Un tèmenos, un regal.
Ens hem acostat al pont ferroviari sobre el Rituerto on sovint hem rebut el regal de la presencia propera de cabirols. La via ha estat retirada. No queda el balast ni les travesses, tampoc els rails sobre els que anys enrere feia (forçosament) el funàmbul. La via és ara una còmoda pista per cicloturisme i les restes del pont, dos rails que penjaven, han estat substituïdes per una còmoda passarel·la. L’indret ha dissimulat el seu aspecte de ruïna ferotge: els éssers humans perseguim oblidar, constato.
Hem seguit camí, dues ombres en un oceà de cuir.
Almenar de Sòria
18/8/2021
