Sempre és una alegria poder celebrar amb els amics que la seva obra vegi la llum. Altra cosa és reflexionar en veu alta sobre els seus llibres. Sempre hi ha el perill que les paraules, si són elogioses, puguin estar tenyides pel tint de l’amistat. Assumeixo, doncs el risc de parlar de Cua de foc, el nou poemari de David Madueño publicat recentment a la col·lecció Zona Blanca de Papers de Versàlia, perquè honestament penso que és un pas endavant en la seva recerca literària i personal; un llibre amb el que puc ressonar i eixamplar l’ànima que és, molt probablement, la raó per la qual llegim.
Cua de foc és el cinquè llibre de Madueño després de Desvetlla de mots és feina obscura; Poesia per a carnívors; Els murs incerts i Osques. De tota la seva obra prèvia voldria destacar Els murs incerts, un llibre que estimo (un llibre vigent del que demano, si us plau, una reedició) en el que es mostra la intempèrie a la que en certa manera ens hem vist abocats tots, però amb major intensitat una generació concreta que ha hagut de d’abandonar dolorosament qualsevol aspiració a seguretats i certeses (començant per uns murs que es puguin anomenar llar) i deixar la natura del cargol per esdevenir llimacs. Remeto a la sentida i excel·lent lectura que Marta Perez i Sierra en va fer el 2015 a Núvol. Amb Osques, tinc la sensació que Madueño reprenia el tema de Els murs, la desfeta de les falses certeses sobre les que ens havíem edificat, però des d’una mirada interior: Repassa veritats/ per treure’ls brillantors./ Et seran negades:/ deixa que llampurnegin./ Qui sap si el seu esclat/ T’haurà de fer de guia./ Fins i tot quan cauen,/ els fars ens enlluernen (Fars, Osques, 2017). Aquest moviment interior es reprèn ara a Cua de foc, amb el desig expressat al darrer poema d’Osques (Claror), de sortir ben enfora, a la claror.
Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño, que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem –evolucionats- a Cua de foc, en destacaria el to reflexiu, dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans. Res de sistemes, a la poètica de Madueño el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.
I així, finalment, sota la divisa de Vinyoli “Entrem en la foscúria que germina” amb la que Madueño clou Osques, entrem també en Cua de foc, una obra en dos moviments, el d’una foscúria magmàtica i el de la germinació constituïda. Al primer moviment, que dóna títol al llibre, hi trobem imatges d’alta intensitat, primigènies i magmàtiques (el foc, la forja, la lava, la brasa, l’espurna, el llamp...). He volgut veure en ell, encara, part del moviment intern d’Osques, però aquí transmutat en quelcom més intens i germinal, on les imatges adquireixen una alta intensitat impulsades pel seu contingut arquetípic. I aquí, també és on Madueño arrisca i es singularitza en fer present el elements de la fantasia (el nigromant, l’alquímia...), un univers ben personal, com saben els que segueixen alguns dels seus blocs.
Com és habitual a la poesia de Madueño, trobarem un espai per la memòria personal (Espurna, Arsonfòbia, Besllum...), una memòria potser més present als primers compassos del segon moviment del llibre (origen, petitesa o molt especialment Cintes magnètiques), que aquí s’expressa a través del cos i les seves ferides (les cremades) o, al segon moviment (Raval de dins), vinculant-lo a la malaltia. Es diria que aquí el cos és, de fet, un atanor: el recipient on projectar els processos de l’ànima, que imagina i genera.
Si, el moviment de la primera part és interior, diria, però la mirada no és abstreta ni estrictament autoreferencial vegeu per exemple el poema Lava on Madueño reflexiona sobre la nostra condició que alguns voldrien veure reduïda a la condició de dada:
LAVA (p.16)
Som combustible fòssil
d’un món que ens engoleix
sense mastec ni xolla.
Tot s’aprofita: no en queda res.
Davallen la nostra matèria
i esperit cap a grans forns encesos
on la forja del metall preciós
s’atura en la fosa:
or líquid, lava sense sílice,
fluida sense polimeritzar,
els diners d’avui no dringuen.
L’única remor és el flux de dades
que transmuda la xifra
en deute o riquesa.
A la poesia de Madueño, com veiem, les imatges relacionades amb la ingesta, amb la digestió, amb la gola... són metàfores incòmodes que permeten al poeta vehicular la part més descarnada del seu relat quan fa referència a certs aspectes socials.
D’aquesta primera part, en destaco també els poemes que dedica a la seva reflexió sobre la literatura en general i la poesia en particular. Reflexions que trobarem als tres darrers poemes de la primera part (Poètica, Cànons o Sedàs) i que serveixen com a autèntica declaració de l’actitud de Madueño com a poeta (No et consideris exemple de res/(...) no et pensis que diràs res de diferent/o milloraràs el que tants arquitectes/ de parla perlada i apelfada/ han dissenyat al llarg dels segles (...) que no hi ha objectiu...). Una declaració que també el defineix com a lector -un lector de sensibilitat oberta i alhora amb un criteri sòlid com ho demostra al seu bloc LlunÀtic- fent servir (potser) una imatge del poeta Ricard Mirabete, esdevenint radar de psicofonies culturals amb la pulsió d’emetre les ones enllà.
POÈTICA (p.23)
Obre el paladar de l’emoció,
Flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.
La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.
La poesia, com el pensament, vista com a filtre en un entorn saturat, quan no hostil.
I arribem al segon moviment, Raval de dins, on els poemes diria que expressen una major obertura, allò germinal és ara germinat i manifest. De nou apareix la memòria, present a les tres primeres seccions: Vestíbul i Ambulatori on novament retrobem el vincle entre la memòria constitutiva i la presència de la malaltia (Zòster, Brugada). En destaco, però, dues seccions que m’han semblat especialment delicades i els poemes de les quals m’han arribat profundament: Acadèmia i Extramurs (aquesta darrera amb poemes com ara Marcs o Pärnu, que llegim amb llum filtrada de Finlàndia i Estonia respectivament, i que un se’ls imagina trobant-los en obrir un llibre de Tomas Tranströmer). A la primera, Acadèmia, Madueño reprèn un dels seus temes recurrents: la relació que s’estableix entre els alumnes i els professor (vegeu per exemple El professor o L’illa del tresor a Poesia per a carnívors). Són uns poemes plens d’amor, d’amor a la canalla i a la literatura que aquí apareix com a mèdium per aquesta relació que Madueño retrata, breument, des del respecte i des d’un punt de perplexitat.
AVIONS DE PAPER (p. 47)
Fa estona que l’examen
l’ha vençuda, i es dedica
a fer rebrecs d’un full
per aconseguir un avió.
I quan ja té enllestits
fuselatge, ales i cua,
s’entreté a decorar-lo,
amb una cura inèdita
fins avui
en tasques més prosaiques.
I el desig d’enlairar-se
la pren, de marxar a l’aventura
d’un món impossible
on només l’anhel
és capaç d’abastar
il·lusions vençudes
per les lleis i els deures
que aquí l’afeixuguen.
Mentre els seus companys aprenen
els rudiments de l’ús
del tren d’aterratge,
no tem emprendre en vol,
que serà curt, però iridiscent
com els colors que duu a l’estoig.
Com és costum als llibres de Madueño, els poemes s’acompanyen de les sovint inquietants fotografies de Zita Vehil, sempre bellíssimes a les que el blanc i negre de l’edició no ha restat força.
- o -
Cua de foc,
David Madueño.
Fotografies de Zita Vehil.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2020.
