Els llibres tenen una vida efímera, ho sabem, i segurament hi hagin raons ben entenedores, però dol.
Aquesta nit, justament quan m’assabento de la descatalogació d’El gos poeta de Josep-Ramon Bach, he decidit llegir-li la meva filla la història d’un núvol anomenat Kosambi (“El desert rodó").
A mi m’agrada especialment aquest Bach que em fa viatjar al Cor de Li Bo, el Bach de les versions profanes, el nen àvid d’imaginació dels Labertints de Filomena, el Bach, en definitiva, del llenguatge esplèndid del gos poeta.
“(...) ─ I no saps cap història que acabi bé?
─ Moltes!
─ Per exemple?
─ El nostre cas mateix. Oi, Bumba?
─ I tant! Bub-bub! ─ va dir, aplaudint amb les potes del davant.
─ Bumba i jo ens vam convertir en dos núvols en travessar el desert de Tombili. Va ser a força de suar que els nostres cossos es van fondre. A terra només hi van quedar dos bassiols d’aigua, que finalment també es van evaporar fins a formar un parell de núvols petits. Després la brisa va empènyer els núvols fins a un oasi llunyà. I el fred de la nit va tornar el vapor d’aigua a la seva forma originària. Així, Bumba i aquest narrador impertinent ens vam retrobar sans i bons nedant en l’abundància entre un munt de palmeres esplèndides. (...)”
D'aquesta història trista de llibres descatalogats, em quedo amb la història del Núvol anomenat Kosambi, perquè acaba bé.
El gos poeta
Cruïlla,
Barcelona 2007
