dissabte, 16 de maig del 2020

El que aprendrem?


Llegeixo avui les paraules d’algú mofant-se de les baixes qualificacions que els estudiants espanyols estan donant a l’aplicació Classroom, que les escoles estan fent servir massivament durant el confinament, i també dels comentaris que escriuen aquests estudiants. Es tracta d’una desorganitzada queixa davant de l’allau de feina que aquests dies estan rebent, sovint de forma molt poc sincronitzada i sense cap missatge que empatitzi amb uns joves que viuen allunyats dels seus amics i companys. Llegeixo també que una cosa similar ha succeït a la Xina durant el seu confinament. El titular també té un cert to despectiu “Los estudiantes en cuarentena de Wuhan no querían deberes, así que frieron a negativos la app remota que usaba el col·legio”

Que no volien fer els deures...

Observo aquests dies el volum de feina que tenen els meus fills, especialment el més gran. Observo el cansament, l’enervament, amb el que viu. Observo, per descomptat que l’aprenentatge mai no és plaent. M’observo a mi mateix, mirant d’atendre totes les classes, generant material, reunint-me molt més que de costum amb els companys, mirant de ser productiu en recerca. Productiu també en aquest temps de dificultat. Observo aquesta agitació amb la que hem reaccionat -i ja portem dos mesos- i penso que potser si que serem productius però no sé si ens haurem pogut transformar per ser més fèrtils, genuïnament fèrtils, en un futur.

Sé que està de moda, i això encén tots els meus prejudicis, però realment penso que allò que el filòsof Byung-Chul Han va escriure a “La societat del cansament” és més pertinent que mai. En aquest assaig que va esdevenir un fenomen de vendes però que no sembla haver estat assimilat, Chan reflexiona sobre la societat del rendiment i com ens lliura al cansament i a la depressió. Així que Potser seria interessant rellegir els passatges que dedica Chan a la fertilitat de l’avorriment (Chan cita a Walter Benjamin qui titllava l’avorriment com l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència, p.31) o a les conseqüències de lliurar-se a irreflexivament al culte al rendiment.

El teletreball i l’escolarització a distancia no tindran el efectes alliberadors i conciliadors que pregonen els optimistes (per no parlar de la pèrdua del paper igualador que hauria de tenir l’escola -l’importa a algú? a algú l’interessa una societat més igualitària?- o de tot el que estem perdent amb l’absència del contacte humà). Al contrari, hem posat unes eines magnífiques al servei d’una resposta irreflexiva, al servei del desassossec i han estat el vehicle perfecte per no aturar-nos ni en la desgràcia, per no pensar, per no permetre’ns ni un segon per aturar-nos i contemplar (el significat antic i més autèntic de la paraula Teoria), per lliurar-nos a una acció desenfrenada, per no permetre’ns el necessari buidar-nos per tornar a reomplir-nos, per seguir pressionant-nos fins a la extenuació.

La reacció dels estudiants xinesos, i sembla que també dels estudiants espanyols, mereixeria una actitud una mica més empàtica que el “no volen fer els deures”: és un indici que em temo serà ignorat, especialment pels qui més hauríem de tenir consciencia.

Us desitjo, fills, us desitjo alumnes meus, una mica de pau també aquests dies. Pareu. Que tingueu el saber de preservar un espai per la vostra interioritat –un tèmenos-, un lloc en el que allò que sou pugui madurar sobre el sòl fèrtil de la no-acció, de la contemplació i potser també del tedi.

 Potser allò que ens transformarà a tots no sigui fer res sinó deixar de fer.

- o -


Aldous Harding, No peace,
cançó que m
’ha vingut al cap
mentre escrivia aquestes línies.

- o -

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.