El batec invisible. Una invitació.

Mandala dibuixada per
una pacient C.G. Jung.

Lentament, quasi com quan el fang precipita en l'aigua enterbolida, he anat posant ordre a algunes notes esparses sobre la bellesa matemàtica i la seva relació amb el procés de busca espiritual. Notes que he anat redactant a batzegades a partir del que em suggerien les diferents lectures que m’han vingut acompanyant els darrers anys. M’agradaria oferir-vos-les i convidar-vos a la seva lectura (vegeu els enllaços als arxius PDF al final del text). En aquest post, només vull comentar les circumstàcies que em van dur a escriure-les i també donar una brevíssima pinzellada sobre el seu contingut.

Tot arrenca en un moment estrany entre el 2014 i el 2015: estava estudiant molt a fons, tant com podia, material sobre psicologia analítica; acabava de preparar el primer esborrany mental d’una xerrada a que havia de donar a Girona sobre bellesa matemàtica –una invitació providencial-; havia decidit aprendre coses sobre el pitagorisme, el que em permetia reprendre el vell amor de joventut pels pre-socràtics; i acabava d’arribar a les meves mans aquell llibre sobre Parmènides (“En los oscuros lugares del saber” ), en que es parla de la curació mitjançant la incubació de somnis (ἐγκοίμησις, enkoimesis) que es practicava als Asclepeions, com el d’Empúries, i que jo no podia deixar de veure com una tècnica profunda d’accés a l’inconscient. Aquells dies tot ressonava en tot: les idees de Jung; els mandales; la bellesa matemàtica; i els fascinats pitagòrics: un moment en el que tot semblava integrar-se i compenetrar-se: aquest èxtasi.

Ha estat darrerament que he sentit la necessitat de posar ordre a allò que s’anava teixint i acumulant, i d’aquesta manera han sorgit aquestes notes, que si bé contenen una part d’allò que vaig exposar a les xerrades a la Casa de Cultura de Girona, també contenen material que no vaig exposar i que,  malgrat tenir cert aspecte formal, no deixen de ser unes reflexions molt íntimes sobre la bellesa matemàtica, el camí de l’esperit, i el meu respecte pel pensament junguià. He mirat, doncs, d’escriure aquestes notes des de la cura i des de l’amor.

En definitiva, el que intento exposar aquí és que l’intent de descriure d’una forma ordenada l’univers mitjançant les matemàtiques, l’intent de descriure un Cosmos, aquest anhel de la ciència, està en correspondència amb l’anhel de restablir una harmonia en la totalitat de la psique (l’ànima, si m’ho permeteu).

Intento exposar que històricament aquest procediment havia estat explícit, i per tant conscient, a través del vincle de l’activitat científica amb l’actitud religiosa. I que crec que en la ciència del nostre temps, plenament secularitzada, aquesta relació roman a través de supòsits inconscients i es manifesta, per exemple, en la cerca de la bellesa en les teories físiques, que actuen com autèntics mandales.

En aquest sentit, aquest text pretén ser un testimoni de la meva convicció que tot, la bellesa matemàtica també, participa de l’ànima de l'univers (potser en un sentit gairebé plotinià). Un univers que no és ni fred, ni auster, ni sever com es dedueix del paradigma mecànic, sinó animat, divers i resplendent (he escrit sobre això al poemari “Devesa oculta”). Buscaríem, doncs, la bellesa, la matemàtica entre d’altres, perquè és un mirall d’allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres. 

Una invitació.

- o -
 

ACTUALITZACIÓ 24/8/2021. L’article ha estat publicat avui a la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute de Los Angeles.
 

V.M. The Invisible Heartbeat: The Beauty and Soul of Mathematics. Psychological Perspectives, 64:1 (2021) , 118-134,  DOI: 10.1080/00332925.2020.1852839
 

Els arxius PDF de les notes, tant en català com en anglès, es poden descarregar dels següents enllaços:

El batec invisible. La bellesa i l’ànima de les matemàtiques. Manuscrit disponible al repositori UPCcommons. Accés directe a l’arxiu PDF.

The invisible heartbeat. The beauty and soul of mathematics. Author’s original manuscript at UPCommons. Link to the PDF file.

El batec invisible

Quan el meu amic, el professor David Juher, em va convidar a fer una xerrada sobre bellesa i matemàtiques en el marc del cicle “Contemporàlia. Art i matemàtiques: buscant la bellesa”, em vaig sentir molt il·lusionat perquè, si, podríem parlar de com els matemàtics gaudim del nostre ofici, però sobretot perquè tindria una bona excusa per pensar i llegir sobre una qüestió apassionant: la de com perviu en la nostra visió de la ciència un romanent inconscient de la vella creença, segons la qual l’univers ha de ser bell, harmònic i aritmetizable, és a dir accessible a ser descrit mitjançant les matemàtiques; la creença en que la bellesa que trobem en les formes matemàtiques és un reflex de la bellesa de l’ordre de l’univers, com a mínim de “l’univers supralunar” -permeteu-me la broma- que transcendeix les nostres misèries.

Als científics ens agrada pensar que el nostre llenguatge és neutre, que la ciència està exclosa de qualsevol element de misticisme, que assumim els fets “tals i com són” per difícil i dolorosos que aquests puguin ser,  que la imatge de l’univers com la d’un colossal engranatge és una imatge sense atributs ideològics o culturals. És la nostra èpica, la nostra forma de vehicular l’heroisme, però no té gaire a veure amb la realitat, crec. 

Sabem, per exemple, que el llenguatge de la ciència sovint és explícitament sexual i violent.  No, ni la ciència és neutra ni el seu llenguatge i mètode estan lliures d’elements propis del pensament hegemònic en cada moment. Per mi, és un fet que els científics projectem sobre els objectes d’estudi continguts de la nostra psique (personal i col·lectiva) d’una forma inconscient. I el que és sorprenent i meravellós és comprovar que bona part d’aquests continguts no tenen res a veure amb la racionalitat, i que no sempre han de ser negatius, òbviament.

Per exemple, sobre allò que hem estudiat (ja siguin les òrbites dels planetes, els objectes de la geometria o les relacions aritmètiques) i al llarg dels dos mil cinc-cents  anys d’evolució de la ment occidental sovint hem projectat l'anhel intens i constituent que és l'esperança en una realitat transcendent, ordenada conforme a uns principis d'harmonia i que contrasta amb la nostra experiència quotidiana... la vella parella de duals cosmos i caos.

Certament la visió mecanicista ens ha anat allunyant de l’antiga visió ordenada i harmònica, resplendent diria, de l’univers. Però la nostra obsessió en buscar simetries i invariàncies (les teories físiques més essencials tenen al seu nucli el concepte de simetria) són el romanent de l’antiga creença, sostinguda de forma explícita fins al renaixement però implícita o inconscient a partir de la il·lustració. Una creença que a la xerrada he volgut anomenar amb el concepte de pitagorisme, tot simplificant una mica. Haguéssim pogut parlar d’altres creences com la del platonisme matemàtic, però una xerrada és només un breu encontre.

A un nivell més personal no he volgut defugir explicitar quines són les meves pròpies creences, com ara que  la matemàtica és bella en la mesura que participa de l'ànima de l'univers: que no és ni fred, ni auster, ni sever, sinó animat, resplendent i bell; que busquem la bellesa perquè és un mirall d'allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres (fins i tot assumint el nostre rostre més miserable), d'una part que està en contacte amb l’ànima del món;  i que la bellesa és el batec invisible que ens mena a  esdevenir el que realment som.

Vull agrair molt a totes les persones que van venir a l’aula magna de la Casa de cultura de Girona per la seva assistència i també expressar el meu respecte per la seva curiositat.