dissabte, 18 d’abril del 2020

Eren vaques, caps immensos amb ulls d’aiguaneu. Un poema de Manuel Rivas

És curiós com la vida dels nostres reverbera en nosaltres, també la vida d’aquells que no vam conèixer.

Avui penso en la boira i com deu haver desdibuixat certs dels meus contorns. Una boira que devia envoltar la meva mare als matins, en el meu cas un record dels estius. La boira, el so sord de les passes i l’embalum de les vaques, uns animals solemnes  avençant en ella. Per alguna raó ahir i avui m’ha anat venint al cap aquest poema de Manuel Rivas. El llegeixo a taula, reaccions desiguals. Tant és, és esplèndid, el vull compartir. 


ESTRADA

O indicador dicía
Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

CARRETERA

El rètol deia, Con niebla, no se detenga,
però la boira es va tornar tan espessa
que va aturar amb cura el cotxe.
Va sortir a fora, va caminar uns passos,
però una por llegendària el va fer retrocedir.
No hi havia ni soroll ni ressò
com si tot el que existeix s’hagués esvanit.
Va encendre la ràdio i només va escoltar música àrab,
Què cony, tan al nord.
Va ser aleshores quan es van veure aquelles siluetes al parabrisa,
Eren vaques,
caps immensos amb ulls d’aiguaneu.

 
Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

El poema pertany al llibre
Ningún cisne, de 1989.