El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser. 

 

Lamineta de Tessàlia, s. IV AC.

Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”

 

Font: Wikipedia commons

 
Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.  

María Zambrano

El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota   aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano  sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:

 

 

“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -

C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.

María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.