Dos poemes de Czeslaw Milosz

Certament em costava una mica entrar en la poesia de Czeslaw Milosz. Segurament perquè l'antologia de poemes que vaig comprar quan era un nano tenia quelcom de llibre urgent (feia quatre anys que li havien donat el Nobel de literatura i encara poca cosa de la seva poesia es podia trobar ). Fins i tot ara, aquell llibret, que aleshores em resultà impenetrable, em dóna una impressió d'amuntegament: potser el format, potser la tipografia...

En tot cas, crec que no podia deixar aquest "mes dedicat als meus poetes polonesos" sense una entrada dedicada a Czeslaw Milosz.   Diria que els dos poemes que transcric aquesta nit encaixen molt bé amb l’esperit dels poemes de Herbert, Szymborska i Zagajewski, transcrits a les entrades prèvies. Gaudiu-los.

EL PASADO

Mira lúcido, no cedas el dominio a las sombras de la memoria.
Visita, después de los años, el pueblo de Brie-Compte Robert,
Sigue por la arboleda entre las hojas secas de los castaños
Respirando profundamente como solías hacerlo
Para ahuyentar el temblor que desbordaba en ti.
Pero no te ha sido escatimada la desesperación. Abandonar. Aceptar
Que desde entonces no habría para ti opción y que llevarías lo irrevocable.
Y lo has llevado. Y llegaste a ser éste que eres:
No demasiado honesto, pero consciente de tu no-bondad.
Avergonzado de tus culpas, pero sólo con moderación.

Czeslaw Milosz,
Poemas.
Traducción de Barbara Stawicka.
Tusquets, Barcelona 1984.


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN (1944).

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant.
Pel mar enjogassats dofins fan salts,
A les canaleres s’agafen uns pardals
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pel camp sota els parasols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l’illa sura
El so del violí en l’aire perdura
I s'obre, plena d’estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s’hagi esdevingut.
Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Czeslaw Milosz,
Travessant fronteres (Antologìa poètica 1945-2000).
Traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona, 2006.