dilluns, 9 de gener de 2012

la mare és petita i pots dur-la en braços.

Intentaves entrar en la llum dels pares, però has acabat per recordar només la llum d’un bosc de castanyers prop a la casa dels avis. Aquella casa que la mare va deixar amb tretze anys per creuar sola la península.



Has pensat en aquests boscos de castanyers, els soutos ara inexistents gairebé, i en les castanyes bullides (bullós) que es menjaven a la nit, i al matí amb llet, “ni tan sols sabíem que era un menjar de pobres”.

Finalment escrius:


Bullós,
para quentar as mans tamén,
e co leite pola mañá.

A folla máis pequena,
e o froito daqueles bosques
dos que fuches arrincada.

Aqueles bullós,
queiman agora nas miñas mans
e a luz daquelas árbores nos ollos.

Eu intento entrar nela
coma unha bolboreta:
obstinada, cega.


V.M. Stramonium (2011)


I seguies intentant entrar en aquella llum tènue dessota dels castanyers quan llegeixes aquest vers de Tadeusz Różewicz:

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços
(...)


Fragment de "Castanyer",

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

--

(c) de la Fotografia: "Blopsmen" a Flickr