Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.
Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta necessitat?
SOBRE LA PREGÀRIA
Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.
Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006
