1. Instint.
L’A. passa al grup familiar de whatsapp un enllaç a un fil de twitter on es mostra en acció a un tipus de peix globus del Japó organitza un niu amb una geometria bellíssima i complexa, que atén a criteris estètics (atents al detall de la petxina). Aquí trobareu el vídeo de la BBC que apareix al fil de twitter. Al fil, trobo apel·lacions a l’instint. Per què no apel·lacions a una forma de cultura?
2. Mirall.
L’A. també m’envia un enllaç a un article del diari El País (I. Morgadas ¿Tienen autoconsciencia los animales? 3/8/22), certament trivial, sobre l’autoconsciència dels animals. Segurament és una bona notícia que els mitjans de comunicació es vagin fent ressò de, com a mínim, la pregunta... llàstima però que no vagin més enllà: al cap i a la fi, la prova de l’autoreconeixement en un mirall sembla tan naïf...
La lectura de l’article, em fa pensar que la busca de l’autoconsciència per “mètodes científics” potser sigui intrínsecament infructuosa. Potser, al final tot es tracti d’una manera de veure el món: podem escollir mirar-lo com un seguit interaccions mecàniques i, en aquest cas, fins i tot l’autoconsciència humana seria una il·lusió (aquesta és la postura de filòsofs de la ment com ara Daniel Dennett) i la prova del mirall buida, quelcom que una màquina pot executar. Alternativament, podem mirar al món amb la convicció que tot està ple de consciència. L’A. I jo tenim clara la nostra posició al món i és coincident. Crec, però, que la mirada té una derivada política. L’atenció i la cura als altres no pot ser la mateixa quan es conrea la visió –i s’actua en conseqüència– en un univers mecànic que arriba a incloure als éssers humans, vistos aquí com “robots humits”, que quan es conrea la visió d’un món bullint de formes de consciència.
La petita reflexió sobre la prova del mirall m’ha portat al cap la preciosa escena que, d’una manera sòbria, explica la priocoterapeuta i musicoterapeuta Anna Duran a un article a la revista Eipea (gràcies E. Garrido, per tot allò que m’explica sobre l’autisme quan li parlo sobre la meva convicció que convivim amb altres ments, i gràcies per la referència):
“En Feliu és un nen amb molt poc llenguatge verbal. Tot just contesta les preguntes que se li fan i canta les cançons sense lletra. Li agrada molt la música i té una bona relació amb el piano des dels inicis. És un dels pocs elements que tolera. No utilitza tambors ni agafa baquetes. Canta, balla i s’acosta al piano. Deixa que jo toqui el piano per acompanyar les dues cançons favorites. És molt selectiu. Seu al meu costat, però no suporta tocar més d’una nota. Comencem fent una alternança: ell toca una nota, jo en toco una altra. Amb el temps, l’alternança va creixent i es torna més i més complexa. Acaben sorgint petites melodies que es contesten una a l’altra. Jo faig un acompanyament harmònic molt senzill i la seva melodia i la meva melodia es van alternant i convertint en un diàleg. Realitzem improvisacions cada cop més llargues i boniques. En Feliu es mira sovint al reflex del piano. Un dia, m’emporto una gran sorpresa: estem improvisant el piano, després d’hores d’alternances i diàlegs, i en Feliu es mira al reflex del piano i assenyalant-se a si mateix diu “jo” per primera vegada a la vida.” Anna Duran. Eipea, núm 12, primavera 2022, pàg. 54.
En Feliu diu “jo” per primera vegada a la vida.
3. Bolcada.
Llegeixo amb fervor “El vuelco” de Jeffrey J. Kripal, un llibre magnífic, que m’ha fet tornar al costum de llegir amb el llapis a la mà, subratllant, anotant, dialogant amb l’autor, discutint a vegades. Al llibre, Kripal, reivindica el paper de les humanitats per poder llegir “el text viu del món”, i també per poder explicar el desplegament de la consciència. La lectura del llibre em fa tornar a casa, quin privilegi que algú amb el do d’ordenar el seu pensament posi paraules al teu pensamenmt, també al teu pensament polític. Perquè Kripal parla de formes de panpsiquisme i panenteisme, però també del “futur polític del coneixement”, d’un ecologisme profund i fosc, com a sortida a l’atzucac en el que ens trobem. A casa.
4. Hemisferi dret.
Hi ha una teoria de la ment que, contràriament al que pensem, sosté que la nostra psique no és el resultat de l’activitat cerebral, sinó que el cervell actua com una vàlvula reductora de la realitat, amb l’objectiu de focalitzar-nos i preservar-nos. És una teoria suggerent que explica com persones amb cervells en estat severament danyats o sense activitat registrable afirmen tenir experiències complexes, profundes i amb una alta intensitat psíquica. Al text de Kripal, descobreixo el testimoni commovedor de la neuroanatomista Jill Bolte Taylor, que als trenta-set anys va patir un ictus que va afectar severament el seu hemisferi cerebral esquerre i que podria haver-la matat: Bolte va necessitar vuit anys per recuperar-se. Al seu llibre My stroke of insight (un ataque de lucidez, Debate 2009) descriu allò que va viure durant l’ictus, i és revelador.
Insereixo un vídeo amb subtítols en castellà amb el seu testimoni, són a penes vint minuts (aquí el vídeo original). Feu-vos el regal d’escoltar-la.
