diumenge, 24 de març del 2019

Una breu resposta inspiradora i profunda a un prejudici

K. Uhlenbeck.
Fotografía d'Andrea Kane.
Un breu apunt que em sorgeix en llegir una de les preguntes de l’entrevista a la professora Karen Uhlenbeck publicada ahir al diari El País, amb motiu de la recent concessió del premi Abel.

<<P. Usted se enteró de que había ganado el Premio Abel al salir de la iglesia el domingo por la mañana. ¿Es usted religiosa?


R. No soy lo que cualquier persona llamaría religiosa. Voy a una iglesia unitaria universalista, que es una iglesia que cree en la justicia social y en el desarrollo personal. Creo que es muy útil ir allí y hablar con personas preocupadas por el planeta y que pasan mucho tiempo intentando hacer el bien.

P.  Las matemáticas y la religión no parecen amigos obvios.

R. La religión es una parte muy importante de la humanidad. Yo no creo necesariamente en Dios, pero sí creo que la gente tiene un lugar para la religión dentro de su alma. No hay un conflicto directo entre pensar esto y reconocer la belleza de las matemáticas. >>

La darrera pregunta em resulta interessant, perquè posa de manifest un important prejudici segons el qual els científics estem al marge de les motivacions espirituals.

Contràriament al que expressa aquest prejudici, diria que la principal motivació per l’estudi del món i per la tasca de buscar un ordre en el món és essencialment espiritual, fins i tot religiosa. Aquesta motivació ha estat explicita i conscient ben bé fins a finals del segle XVIII (molt a grosso modo: estudiar l’ordre de l’univers era estudiar els plans del seu arquitecte) i aquesta vinculació va ser especialment palesa en el cas de les matemàtiques, llegiu per exemple la concisa història de les matemàtiques del professor Kline. La meva impressió és que aquesta motivació continua existint d'una forma críptica i inconscient degut, precisament al pes del prejudici que expressa el periodista.

La resposta de la professora Uhlenbeck em sembla inspiradora i profunda perquè en certa manera vincula la tasca de “fer ànima” amb la bellesa de les matemàtiques, un tema inesgotable sobre el que ni que sigui maldestrament vull escriure en un futur. Una relació la de l’ànima i la bellesa que, pel que fa a la nostra cultura, com a mínim es pugui remuntar al més primitiu pitagorisme.

Professora Uhlenbeck, el meu més profund respecte i moltes felicitats pel premi.