Estremits i de dol, retornem a les petites coses.
La recomanació és de la M.R. que em diu en un correu que ja sembla llunyà que que va anar al "pati de l'aliança" a escoltar els poemes de l'Anise Koltz amb la veu de Montse Vellvehí i amb els comentaris de la seva traductora, la poeta Anna Montero.
No hi ha resposta la terra calla.
Déu ens va crear segons la seua imatge.
Nosaltres el vam crear segons la nostra.
Mútuament ens hem massacrat.
Anise Koltz
La terra calla
(Traducció d'Anna Montero)
Jardins de Samarcanda,
Eumo Editorial/Cafè Central
Vic, 2005.
(Alguna cosa d'aquest poema em recorda als poemes del meu estimat Amikhai...)
Diu la ressenya de l’editorial que la poesia d’Anise Koltz “denuncien la insensatesa de la mort, l’absència de Déu” (...), que “les paraules no valen contra la incertesa, contra la por”. No sé, no sé... vull creure que les paraules també aporten consol, que són també una dàrsena, potser la única que tenim per sentir-nos units.
