diumenge, 30 de setembre de 2007

Dolça ànima meva, vagarosa i tendra.

Avui, després d’una tercera nit de cuites, lluites i malsons, m’he llevat repetint-me: “dolça ànima meva, vagarosa i tendra...”, frase inicial d’un poema molt conegut de l’emperador Adrià (Publius Aelius Hadrianus, 76-138).

De fet, segons tinc entès (però realment no ho sé), aquest es l’únic poema que hem conservat de l'emperador, i certament ha esdevingut popular a través de la novel·la de Marguerite Yourcenar “Memòries d’Adrià”.

Animula vagula, blandula
hospes comesque corporis,

quae nunc abibis in loca
pallidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.


Que vindria a ser

Petita ànima meva, vagarosa i tendra,
hoste i companya del cos,
a on aniràs a viure?
Pàl·lida, severa i nua,

no em donaràs ja els plaers que em solies.


Una petita joia per anar a dormir. Dolços somnis.