Avui, davant d’una notable audiència, hem presentat el primer llibre d’en Toni Quero, “Los adolescentes furtivos”, que l’any passat va guanyar el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009, atorgat per la Fundació Antonio Machado de Cotlliure. El llibre es presenta en edició bilingüe en francès i castellà, amb traducció al francés de Renada-Laura Portet, i amb un luxe de prefaci a càrrec de Pere Gimferrer.
Si voleu una crítica "com Déu mana" del llibre us suggereixo una visita al bloc del poeta i crític David Madueño. jo només aprofito ara per compartir quatre sensacions després de la lectura del llibre.
Quan ens vam trobar amb en Toni per primera vegada per parlar de la possibilitat de presentar el llibre a Sabadell, em va dir que es tractava d’un llibre generacional. Jo, que havia llegit alguns dels poemes que componen el llibre a les Plaquettes de Poesia que edita Papers de Versàlia i que també havia llegit els poemes que ell ha penjat a la seva pàgina web, vaig arrufar el nas. No n’estava convençut. Si bé, és clar, en efecte, hi havia el poema “Si yo fuese Kurt Cobain” però en general no trobava elements en la poesia que jo coneixia per qualificar-la de generacional. Però, com no podia ser d’altra forma en Toni tenia raó (al capdavall el llibre l’ha escrit ell). I és que aquesta és la màgia d’aquest negoci: si bé la major part dels poemes es poden llegir perfectament de forma independent, tinc la sensació que llegits en la unitat que és el llibre adquireixen un altre significat, una altra càrrega, una altra connotació. Els poemes tramen una vida entre ells quan s'apleguen.
I és que el llibre està deliberadament escrit de forma unitària. En ell trobem, en forma de trànsit de la nit al dia, la descripció d’un moment en el que els habitants dels seus poemes també estan transitant d’una època de les seves vides (per cert, no l’adolescència. Obviament l’adolescència és una metàfora) a una altra que els és incerta.
El llibre s’inicia ens uns paissatges nocturns i urbans, a les hores en la que la luz es un animal herido/ que danza, como las tribales formas se contemplan. En aquest context apareix una tensió, una inquietud que a mi em sembla serà el motor d’aquesta travessa que ens proposa el llibre. I és que en algun moment els habitants dels poemes identifiquen la imminència; de l’aurora com una font d’incertesa.
En efecte, al llarg del llibre, però principalment al seu inici, la llum; l’alba; l’Aurora és una metàfora reiterada del final d’un moment que els adolescentes intentenen perllongar. I és que no exempts de certesa, aquests adolescentes saben que amb l’adveniment de la llum en formación marcial, diminutos oficinistas anida(rán) en su terrario de espejos.
Aquesta tensió inicial, de fet ve acompanyada d’una altra que per mi ha estat una petita font de confusió en la primera lectura. Perquè malgrat que estèticament trobem una fascinació per certes actituds romàntiques, límits, pròpies dels poetes maleïts, finalment el llibre no cau en l’enaltiment dels tòpics propis del “malditisme”. Així, malgrat l’afirmació segons la qual el jo poètic Abrazó los tópicos/y la belladona/y amaneció/ derramando/los párpados/por las esquinas, no trobarem una actitud nihilista ni la típica pulsió autodestructiva. De fet, aquest és un llibre encesament vital. El que no podem – i només cal veure la inquietant foto de la portada- és esperar una celebració solar de la vida: en aquesta primera part del llibre els poemes estan poblats per personatges lucífugs que potser ho són perquè la seva pròpia llum és suficient per encendre l’alta nit que habiten.
I és que un també té la sensació que res no han de témer aquests adolescentes, perquè finalment han crescut ben alimentants sota la llum que irradien els cossos. Al cap i a la fi, no s’acaba el temps pels amants, i ells ho saben, i si no ho saben ho intueixen, i ho acabaran per saber. “Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí”.
L’amor, l’altre, l’estimat és en aquest llibre un element de certesa i confiança sempre present, i com no podria ser d’una altra manera, l’erotisme impregna bona part dels poemes, No debades aquests falsos adolescentes lamen la belleza/ que exhala/ de sus propios cuerpos. Hi ha aquí moments magnífics, com un esplèndid poema, “Detrás”, a on jo crec que en Toni ha captat amb precisió un dels elements més essencials de l’erotisme que és el gest i el moviment.
Cap a la meitat del llibre s'atura una mica el ritme, els adolescentes rendeixen comptes amb els referents i també s’adopta un to més reflexiu. És en aquests poemes en els que es desplega un altre tipus de saviesa que ens diu que en realitat el trànsit ja s’ha consumat.
Vengo Acumulando piedras por si acaso
algún día regresas.
(...)
Es dura la vida de la piedra.
Nada en ellas me es ajeno.
Asisto impasible a su erosión,
algunas se tornan mas agrestes
otras dulcifican sus formas,
pero aun en ellas no te reconozco.
Ja al final, el llibre es retorna a la inquietud, al moviment inicial, però aquests adolescentes han inhalat molta de la saviesa que exhala del altres cossos. De fet, mai no havien semblat entretenir-se a mirar-se el melic. Com he dit, aquests adolescentes s’han alimentat a l’empara d’una llum carnal, i al final és l’amor i és l’altre el que permet irrompre amb confiança al moment terminal de la seva condició de falsos adolescents: Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí.
En Toni ha escollit un registre culte, amb un predomini de la metàfora, amb una profusió d’imatges... que potser es podrien qualificar d’oníriques; també amb un cert gust per l’exotisme. Però no m’animo a fer servir el concepte “barroc” per definir-lo. De fet el mateix autor declara la seva aposta estètica quan afirma en un poema. Tomad el poema/ bebed sus versos/ con el mismo respeto/que admirais el cuadro.
De fet, és el poeta l’Àlex Holgado qui millor resumeix aquesta nova bipolaritat amb la seva habitual profunditat i perspicàcia: “Quero navega en bajeles decimonónicos pero de vez en cuando enrola tripulaciones de la calle”: Chicas hispanas desenredan sus trenzas en las cabinas/ y anotan versos de nueve cifras sin remite. Una molt bona descripció.
Felicitats Toni, per la teva obra, per la teva actitud i molta sort, tota la sort que et mereixes.
- o -
Toni Quero,
Los adolescentes furtivos
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009
Pròleg de Pere Gimferrer
Edició bilingüe castellanà/francès amb traducció de Renada-Laura Portet.
Perpignan, Cap Béar éditions (2010)
Distribuït a Espanya per Nordest Llibres, S.L.
