La darrera fulla sosté el pes de l’arbre. Llegint la poesia d’Empar Sáez

La història de com van aparèixer a la meva taula, al despatx, dos llibres de la poeta Empar Sáez és bonica, però íntima. Serveixin aquestes línies per agrair el miracle a la Carmen i la Vicky, dues companyes, de les invisibles... tot i que no pas per mi.

També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.

D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.

A principi fou el ventre buit.

La pregunta concertada
De la no-llum.

Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.

L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.

La primera llum,

la primera respiració brollava    pel cosmos.

(Òrbita)

Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos,  dubtava de  si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).

Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada...  He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com

“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”

(Dona i ocell)

... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:


“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”

(Dona i ocell)


o bé

“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”

(Dona i ocell)


La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:

No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
                                    de la consciència
i del mateix somni que escrius.

Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.

(Quatre arbres)

Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.

- o -

Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014

 

 

 

Empar Sáez
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.

 

 

 

Empar Sáez
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.

El professor i la tinta indeleble

Allò va succeir en una altra vida. Fèiem camí cap a casa, tornant de Marsella. Ens acompanyava el Professor L, un home discret i amable, catedràtic de la Universitat de Beijing, que s’estava uns mesos a Bellaterra i que ens havia acompanyat al congrés del qual tornàvem. En L suportava amb un somriure que els ocupants del cotxe sovint abandonéssim l’anglès per fer llargues disquisicions català. Quan vam arribar a la frontera es va remoure inquiet “No porto el meu passaport, me l’he deixat a Espanya”. Ens vam quedar en silenci. El guàrdia civil va aturar el cotxe del davant  –com he dit, això va succeir en una altra vida –. Del primer cotxe va baixar el Professor G –viatjàvem amb dos cotxes– que amb la seva habitual desimboltura va encendre un cigarret, va oferir tabac al guàrdia i va iniciar una conversa. Recordo que nosaltres els miràvem en silenci, incrèduls. En acabar el cigarret, en G. Va tornar el cotxe i el guàrdia ens va deixar passar sense ni mirar-nos. Poc després, potser alleugerit per la sort que havíem tingut, L em va explicar que ell havia estat depurat durant la revolució cultural. Que havia estat uns anys en un camp de treball, reeducant-se. No val la pena tractar d’imaginar quina mena de crim contra la revolució havia comès l’aleshores jove estudiant de matemàtiques, senzillament les coses anaven així.

He recordat aquest episodi en llegir avui la crònica de Antonia Laborde   –magnífica- a l’edició d’ahir al diari El País.

També els pares del professor Sheng, i ell mateix amb onze anys, van ser represaliats durant la revolució cultural. El professor Sheng ho devia recordar –la història escriu amb tinta indeleble– quan es va autoinculpar d’haver-se equivocat en projectar la versió d’Otel·lo de 1965, on apareix Laurence Olivier caracteritzat de negre, per il·lustar un seminari de composició musical on s’analitza Otel·lo de Shakespeare a Verdi. “Els temps han canviat i vaig cometre un error al mostrar-la. Va ser insensible per la meva part”. Potser aquesta autoinculpació és la que més m’impressiona d’aquest nou episodi de l’odiosa cultura de la cancel·lació.

Resumeixo: el professor Sheng decideix projectar el film en un seminari per analitzar Otel·lo, de Shakespeare a Verdi, impartit a l’Escola de Música, Teatre i Dansa de la Universitat de Michigan. Escull el film perquè creu que és el que més fidelment representa l’obra de Shakespeare. Creu també que “tant l’obra com l'òpera retraten Otel·lo com a un heroi que és víctima dels blancs”  que podria ensenyar quelcom sobre “els mals comportaments humans universals i sobre problemes com les calúmnies o les acusacions falses”. Error,  blackface: al film Laurence Olivier actua amb la cara pintada de marró: una estupidesa racista inconcebible si el film s’hagués rodat avui, però una pràctica comú al teatre i l’òpera dels anys seixanta. Alguns alumnes es queixen i demanen l’acomiadament del professor: “Vaig quedar atordit”, afirma un dels alumnes al Michigan Daily “se suposa que (les nostres classes) han de ser un espai segur”. A partir d’aquí tot és un rodolar. Cada disculpa del professor és una nova inculpació. El professor és rellevat a petició pròpia. Segons el degà de l’escola el relleu «permetrà un ambient d’aprenentatge positiu “per tal que els estudiants puguin enfocar-se en el seu “creixement com a compositors”».

Imagino el professor Sheng recordant com la guàrdia roja s’endú el piano de la seva mare, tinta indeleble; la por a una paraula sobrera, tinta indeleble; el trasllat a una província llunyana tinta indeleble; l’assenyalament per uns joves consentits i fanatitzats, tinta indeleble; el balboteig inicial de les autoritats acadèmiques, tinta indeleble. «Pel teu bé, fes un pas al costat», tinta indeleble.

Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

El batec invisible a Psychological Perspectives

Aviat farà dos anys que vaig acabar d'acabar d'escriure unes notes sobre la bellesa matemàtica, una petita heterodòxia. Les notes acaben de sortir publicades al volum 64 de la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute of Los Angeles. Estic molt agraït al comitè editorial de la revista que van acceptar el manuscrit amb molta generositat.

Per resumir-ho de forma breu, el que plantejo a les notes és que en la cerca de la bellesa de les matemàtiques hi ha una actitud inconscientment espiritual: voldríem que el món exhibís cert ordre, que fos un cosmos i sobre l'instrument escollit per descriure el món, les matemàtiques, hi projectem aquest desig inconscient. El que realment és bonic, doncs, és constatar que la bellesa que trobem a les matemàtiques és una bellesa que ens pertany a nosaltres, que és nostra.

Deixo aquí un enllaç directe a la versió en català de les notes per si algú sentís la curiositat de fullejar-les.

Reitero aquí el meu agraïment profund a la revista i en particular al seu co-editor en cap, Christophe Le Mouël, per acollir el text amb tanta amabilitat, tant generosament. També vull agrair la feina de Lucy Christmas a qui vaig encarregar la traducció de les notes.  Moltes gràcies.

PDF de la versió en català de les notes.

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.

Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.

DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -

Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -

I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.

Dues ombres en un oceà de cuir

 

Agost, la promesa es compleix. Hem tornat a endinsar-nos en l’oceà cereal dels Campos de Gómara, amb les primeres llums, en el fred, dues ombres embolcallades pel vent, eixordador. Estimo aquest paisatge amb els seus colors elementals i la seva rudesa. Estimo els animals que ens surten a l’encontre: piocs; cabirols; guineus; tota classe d’ocells petits, lleugeríssims. Estimo, sobretot, aquesta solitud.

Estimo el bosc d’alzines estès dessota uns turons assotats pel vent. Al cap es pronuncien les paraules de Safo: “com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων” (gràcies Maria Rosa Llabrés per la teva traducció).  No puc deixar de pensar que el bosc devia ser així a l’època que els celtibers poblaven aquests indrets. Un tèmenos, un regal.

Ens hem acostat al pont ferroviari sobre el Rituerto on sovint hem rebut el regal de la presencia propera de cabirols. La via ha estat retirada. No queda el balast ni les travesses, tampoc els rails sobre els que anys enrere feia (forçosament) el funàmbul. La via és ara una còmoda pista per cicloturisme i les restes del pont, dos rails que penjaven,  han estat substituïdes per una còmoda passarel·la. L’indret ha dissimulat el seu aspecte de ruïna ferotge: els éssers humans perseguim oblidar, constato. 

Hem seguit camí, dues ombres en un oceà de cuir.

Almenar de Sòria
18/8/2021

Prendre partit per la bellesa. La poètica d’Anna Garcia Garay

Vaig conèixer l’Anna Garcia Garay en alguna de les lectures de Papers de Versàlia,  però vaig començar a conèixer millor la seva poesia arrel de la sessió que va girar al voltant de la seva obra al cicle “Llegir poesia en temps de crisi”. No debades disposàvem d’una hora per escoltar els seus poemes i conèixer la seva proposta –el luxe del repòs en uns temps de lectures industrialitzades–. 

Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també.  Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit  passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:

EN CODI DE TARDOR

Retallo el capvespre per la línia
                        de les muntanyes.
Cel de pessebre, lluna rodanxa.
El vent ha foragitat els núvols
                       i ara desordena els estels.
Estavello la certesa del fred
contra la promesa suau del nòrdic,
i et penso en codi de tardor,
en clau de fulles seques i calfreds.
Si transformem l’enyor en verb,
ens ploren les paraules.

(Assasins de Margarides, p.40)

Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.

Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:

hermenèutica

Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.

(Els mots encreuats, p.20)

L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.

Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.

A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:

accidents

inaugures un altre dia
que s’enlaira
i que s’estavella
contra el vidre de la finestra.

que se’t trenquin tots els dies que vindran
en saber que van néixer d’una esquerda.

(DB, p.17)

Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai).  Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.

bosc

afillar el corc que et forada el cos,
famolenc,
donar-li el nom de la por,
i avesar-se al rosec.

Som fets d’un temps de fusta.

(DB, p.31)

El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.

Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem  les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).

Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:

introspecció

gosar mirar dins.
acceptar el propi contingut,
acceptar ser-ne continent.

i, en un exercici de valentia,
descriure la cambra,
l’aire,
els mobles. 

(DB, 57)

El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella,  és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.

- o -

Anna Garcia Garay
Dietari del buit.
XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019.
Pagès Editors,
Lleida 2020.