A les meves mans “Demà no és mai”, una antologia que aplega poemes de Francesc Garriga Barata a cura de Jaume Pons Alorda i de Pau Vadell i Vallbona, i que aplega obra escrita entre 1959 i 2014. Tenia moltes ganes de llegir aquest recull per poder llegir obra apareguda a poemaris antics de Garriga, que no són fàcils de trobar, i perquè m’interessava mirar de copsar en la tria el criteri dels antòlegs: poetes joves però madurs.
I és que, si bé és pertinent que veus poètiques singulars, potents –majors en definitiva, m’atreveixo a dir- no hagin d’esperar a una molt avançada maduresa per tal de ser reconegudes, també és bonic el que ha passat amb Garriga, reivindicat i reconegut (en vida!) per una generació de poetes joves que, com diu a l’Epíleg Marc Romera, “sense prejudicis ni desorientació, han sabut la vàlua de la seva obra (...) i han demostrat que la força d’un mestre no consisteix a ser imitat matusserament i descaradament, sinó utilitzar-lo per assolir una veu pròpia”.
I és que, si bé és pertinent que veus poètiques singulars, potents –majors en definitiva, m’atreveixo a dir- no hagin d’esperar a una molt avançada maduresa per tal de ser reconegudes, també és bonic el que ha passat amb Garriga, reivindicat i reconegut (en vida!) per una generació de poetes joves que, com diu a l’Epíleg Marc Romera, “sense prejudicis ni desorientació, han sabut la vàlua de la seva obra (...) i han demostrat que la força d’un mestre no consisteix a ser imitat matusserament i descaradament, sinó utilitzar-lo per assolir una veu pròpia”.
El llibre, que és en si un objecte preciós, per la cura amb la que ha estat editat, porta un CD amb alguns poemes llegits per l’autor: un luxe.
adéu
repasso avui tot el silenci
que m’ha lligat a les paraules
mig adormides dels meus llibres.
i em sé en perill.
esdevindrà introbable
la tarda clara
d’un raig de sol sobre la taula?
la lluna allarga, entre les branques flonges
del meu paisatge, les respostes blanes
d’un bosc de mites estellat i fòssil.
ara, maldestre, difumino en l’aire
tots els meus ocres imprecisos
cercant el negre d’una roca on pugui
clavar les mans i convertir-me en pedra.
repasso en va tot el silenci. queda
potser darrere d’algun verb un signe
no descobert?
tota la llum s’ha convertí en ombra
quan són les nou.
deixo la ploma i tanco
la persiana que m’allunya dels dies.
sé que he estimat el que he pogut.
no ha estat gens fàcil.
Francesc Garriga Barata
(el poema va aparèixer a "Setembre", Columna, Barcelona 1992).
Francesc Garriga BarataDemà no és mai (antologia poètica 1959-2014).
AdiA Edicions,
Calonge, Mallorca 2014.
