Pentinant la llarga cabellera de l'adolescent.

El fill estudia remugant i a contracor la història dels grecs per a un examen de socials.  Mentre l'adolescència ens allunya entre tempestes, renuncio a explicar-li el meu amor per uns obscurs fragments presocràtics, però el nom d'Heròdot pescat al vol m'ha portat a parlar-li, breument, de la batalla de les Termòpiles i també d'aquells gestos incomprensibles com ara el que relata el poema de Raymond Carver que també m'ha vingut al cap i que he llegit pels meus en veu alta. 

S'ha fet un silenci. La poesia. 

He pensat que tenir cura d'un fill adolescent també és com pentinar-se una llarga cabellera davant de Xerxes.

TERMÓPILAS

De vuelta al hotel, al contemplar cómo se suelta y cepilla
su pelo castaño frente a la ventana, perdida en sus propios
              pensamientos,
con la mirada en otra parte, me acuerdo por algún motivo
             de aquellos
lacedemonios sobre los que escribió Heródoto, cuyo deber
era defender las Puertas ante el ejército persa. Y
las defendieron. Durante cuatro días. Antes, sin embargo,
ante la incredulidad del propio Jerjes, los soldado griegos
se sentaron despreocupadamente por fuera del muro
de troncos cortados, las armas apiladas,
peinando y repeinando sus largos cabellos, como si se tratara
simplemente de otro día más de campaña.
Cuando Jerjes quiso saber qué significaba aquella exhibición,
le dijeron Cuando estos hombres van a perder la vida
quieren que sus cabezas estén hermosas.
            Ella posa el cepillo de mango de hueso y se acerca
aún más a la ventana y a la decreciente luz de la tarde. Algo,
un movimiento o un crujido, llega desde abajo y ha atraído
su atención. Una mirada, y se desentiende.

Raymond Carver

Raymond Carver
Todos nosotros
(traducció de Jaime Priede).
Bartleby. Madrid, 2006

Where Haruki Murakami comes together with Raymond Carver

Confio plenament en aquesta mena de superstició segons la qual són els llibres que vénen a tu i no a l'inrevés. Així em va passar amb "Norwegian Wood" de Haruki Murakami (Tusquets), que aquí a l'edició de Tusquets es va traduïr com "Tokio Blues (Norwegian Wood)". És una història iniciàtica explicada amb una gran sensibilitat.

Només he llegit aquest llibre de Haruki Murakami, però d'ençà que li tinc un afecte especial. Per això em va sobtar molt trobar un poema del meu estimadíssim Raymond Carver dedicat a ell. I és que resulta que Murakami és el traductor de Carver al Japonès.

El poema de Carver, que transcric, és una delícia i un prodigi narratiu.



EL PROYECTIL

A Haruki Murakami

Tomábamos té. Especulábamos educadamente
sobre las posibilidades de éxito
de mis libros en tu país. Pasamos
a hablar del dolor y de la humillación
que encuentras una y otra vez
en mis relatos. Y ese elemento
de pura suerte. Cómo se traduce todo eso
en términos de ventas.


Miré hacia una esquina de la habitación
y por un momento tuve de nuevo 16 años,
dando tumbos por la nieve
en un Dodge Sedán del 50 con cinco o seis
colegas. Enseñándoles el índice
a otros tíos, que gritaban y bombardeaban
el coche con bolas de nieve, gravilla y ramas
viejas. Dimos la vuelta acelerando a tope, gritando.
Y pensábamos dejado ahí.
Pero mi ventanilla estaba bajada diez centímetros.
Sólo diez centímetros. Les ladré
la última obscenidad. Y vi a aquel tipo preparado para lanzar.


Desde esta perspectiva,
hoy, imagino que la veo venir. Que la veo
acelerando por el aire mientras la miro,
como aquellos soldados de principios
de siglo veían nubes de metralla
volar hacia ellos,
petrificados, incapaces de moverse,
fascinados por el pánico.
Pero no la vi. Ya me había dado la vuelta
para reírme con mis colegas
cuando algo me golpeó de perfil,
tan fuerte que me rompió el tímpano y cayó
en mi regazo, intacto. Una bola de hielo y nieve
bien presionada. El dolor fue inmenso.
Y la humillación.
Fue horrible cuando empecé a llorar
ante aquellos tipos duros que
me decían a voces, Mala suerte. Algo insólito.
¡Una de un millón!


El tío que la lanzó tenía que estar encantado
y orgulloso de sí mismo mientras le aclamaban
dándole palmadas en la espalda.
Debe de haberse secado las manos en los pantalones.
Seguro que anduvo un rato más por ahí
antes de ir a cenar a casa. Creció,
tuvo su ración de reveses y se perdió
en su propia vida, como yo en la mía.
Nunca volvió a pensar
en aquella tarde. ¿Por qué iba a hacerla?
Siempre hay demasiadas cosas en que pensar.
¿Por qué se iba a acordar de aquel estúpido coche que, patinando
calle abajo, giró en la esquina
y desapareció?

Levantamos educadamente las tazas en la habitación.
Una habitación en la que durante un instante hubo algo
más.

Raymond Carver
Todos nosotros
Bartleby.
Madrid, 2006

Traducció de Jaime Priede.


Trobareu més poesia de Raymond Carver fent click AQUÍ

Dolços somnis.

Foto: Carver per Bob Adelman

Carver i Lish. La creació d'un estil. Una narrativa per descobrir?

No he llegit res de la narrativa de Raymond Carver, el meu estimadíssim Carver del qual n'adoro la poesia. Una certa por em frena.

M’espanta una mica això que es diu de l’estil narratiu de Carver: eixut, concís, fred. I em deixa una mica perplex, per què la profunda humanitat dels poemes de Carver que han estat per mi una recàrrega de tendresa, contrasta amb aquesta imatge de la narrativa que donen els que saben. En definitiva, em fa por entrar en la seva narativa i decebre’m.

El cas és que el passat mes de gener vaig llegir aquest interessant artícle d’Antonio Muñoz Molina al Babelia del dia 19 (click). Muñoz Molina apunta que en bona mesura l’estil fred de Caver (compte, m’he oblidat de dir que és un estil que ha acabat sent un model narratiu, per tant poca broma!) és degut a un dels seus editors: Gordon Lish.

Així ho afirma un artícle publicat el 9 d'agost de 1998 al New York Times Magazine. En resum: Gordon Lish, va suprimir més del cinquanta per cent del text original de Carver i va modificar el final d'entre deu i tretze dels seus contes.

El més rellevant però és que l'estil fred i contingut de Carver seria conseqüència de la seva intervenció. Segons sembla, els textos originals de Carver -que es conserven a la Lilly Library de Bloomington-, contenen un estil narratiu més "humà", sense la catatonia emocional de la que parla Muñoz Molina.

Enllaço aquest altre artícle (click), INTERESSANTÍSSIM. És llarg, però és molt interessant. L’autor és Alessandro Baricco, (aquí us enllaço l’original publicat a La Repubblica, per que l’article està penosament traduït al Castellà). Baricco dóna molts exemples.

Finalment enllaço aquest document PDF amb una comparativa del Carver pre i post-Lish.

El tema dóna moltíssim de si. Segurament ja coneixíeu aquesta historia.

No jutjo.

M'agradaria però que algun editor (Herralde, estás ahí!!!) s'afanyés a treure els contes originals.


P.S. Ahir em vaig començar amb alguns dels poemes que VISOR va publicar de Carver. Com necessito aquesta poesia!

Estimant tot el que creix en mi.

Ha estat un xoc:

(...) Would anyone believe if I said
I was one 35?
My heart empty and sere at 35!
Five more years had to pass
before it began to flow again.
I'll take all the time I please this afternoon
before leaving my place alongside this river.
It pleases me, loving rivers.
Loving them all the way back
to their source.
Loving everything that increases me.

Raymond Carver, final del poema Where water comes together with other water.

Em creuria algú si li digués que jo he tingut 35 anys? El meu cor sec i buit als 35!. Cinc anys van haver de passar per que tornés a bategar. Així que em prendré tot el temps que vulgui aquesta tarda, abans de deixar aquest lloc a la vora del riu. M’agrada, m’agraden els rius. Me’ls estimo en tot el seu curs, fins a les seves fonts. Estimant tot allò que em fa créixer.

Heu llegit el darrer vers? és immens, Loving everything that increases me (Estimant tot el que em fa créixer), potser es podria traduir com "Estimant tot el que creix en mi".

Jaime Priede, que en fa una magnífica, magnífica, magnífica traducció, al meu entendre falla aquí, la seva proposta és "Me encanta todo lo que crece en mi", seguint aquest camí, jo proposaria "Amando todo lo que crece en mi" (es tracta d'un vers massa gran, per un "me encanta").

Últimament estic massa tiquis-miquis? Segur que si, per que he disfrutat moltíssim de la traducció que Priede ha fet de "The collected poems", del qual dono la referència al final del post (un avís: no el deixo a ningú, últimament s'ha convertit en una referència constant per mi, una mena de far).

La poesia de Carver és senzillament impressionant, una descoberta. Una aproximació al dolor y a la vida sense auto-compassió ni auto-complaença. Hi trobareu dolor, sense ser una poesia dolorosa, hi trobareu la vida de la millor manera que pot ser descrita: amb els ulls de la millor literatura. Poemes com Woolsworth's 1954, Where water comes together with other water, My daughter and apple pie, My dad's wallet, o The projectile (dedicat aquest al seu traduct al Japonés, el narrador Haruki Murakami) són exemples claríssims del que vol dir "la literatura salva", frase que em repeteixo sovint (qui sap poc es repeteix molt).

Un darrer vers. Aquesta vegada el final de "In Switzerland" en la versió castellana de Priede.

(...) Todos nosotros, todos nosotros, todos nosotros
intentando salvar
nuestras almas inmortales, por caminos
en algún caso más sinuosos y misteriosos
aparentemente
que otros. Estamos
pasándolo bien aquí. Pero con la esperanza
de que todo me será revelado pronto.

Raymond Carver,
Todos Nosotros.
(Traducció de Jaime Priede).
Bartleby, Madrid, 2006.


Bona nit, dolços somnis.