Es diu que l’Hades és un món perfectament cartografiat, així com ho són, diuen, els seus accessos, llocs a on potser trobar les sibil·les en trànsit. I justament Madera sembla haver estat escrit en un d’aquests llocs liminars com transcrivint la lletania d’una sibil·la, a mig camí entre l’oració fúnebre, l’elegia i l’arenga. Un poemari que es llegeix a dues veus (hi ha un diàleg, una dualitat, entre els poemes que apareixen a les pàgines parells i les senars), i que és com caminar per un món antic embolcallat d’olor a fum, terrissa i rovell. Un viatge a un Hades nival, una catàbasi ben propera.
NOS soltaron en una encrucijada
miserable.
miserable.
Los caminos calcinados
conducen a las hogueras
sobre las que se cocinan
nuestras tazas funerarias.
Los caminos congelados
están llenos de monedas
consignadas al barquero.
CANCIÓN DE LAS BARCAS
Un tazón
de agua dulce
para el hombre
que gobierna las barcazas.
Dos monedas
para hundir
su mirada.
Un tazón
de agua dulce
para el hombre
que gobierna las barcazas.
Dos monedas
para hundir
su mirada.
Un llibre escrit des del marge, a cop de mall de versos poderosos, minimals i imatges desassossegants:
TODAS nuestras esperanzas
se pudrieron por debajo.
Como puentes de madera.
Las hormigas alcanzaron
la garganta de los reyes.
Muestros padres se revuelven
en sus tinajas de barro
LAS RUINAS
La belleza
de las flores
que despuntan
en los restos
de un incendio.
Sin defectos
Sin mejoras.
La belleza
de las flores
que despuntan
en los restos
de un incendio.
Sin defectos
Sin mejoras.
I alhora, Madera és un cant de resistència, els textos primigenis d’una civilització emergent:
SEGUIREMOS escribiendo
en la nieve.
en la nieve.
En las pieles arrasadas
por el fuego.
Oraciones. Alabanzas.
Canciones sencillas
que nos perpetúen.
Que quiten el miedo.
por el fuego.
Oraciones. Alabanzas.
Canciones sencillas
que nos perpetúen.
Que quiten el miedo.
ALGUNAS CEREMONIAS
Dibujar
el contorno
de una puerta
bajo el peso
de los muertos.
Extender
una mano
sobre el fuego
invisible.
el contorno
de una puerta
bajo el peso
de los muertos.
Extender
una mano
sobre el fuego
invisible.
Madera no és un llibre pels lectors que busquin la comprensió diàfana pròpia de formes més acollidores de poesia. El lector ha d’amarar-se del discurs, de les imatges, i deixar-se endur per l’estat d’ànim que el llibre deixarà en ell: un pòsit que romandrà durant dies.
Val la pena destacar que el text de Gros ve precedit per una introducció de luxe. En aquest cas, un poema d’Antonio Gamoneda escrit a partir dels versos del propi Gros, que constitueix un valor afegit pel lector i, alhora, la millor aproximació possible a l’obra.
Sergi Gros, Madera
Polibea, el levitador 42
Madrid, 2014
Sergi Gros, Madera
Polibea, el levitador 42
Madrid, 2014
- o -
Aquesta entrada està basada en un fragment "Notícia d'una taxonomía inexistent", article publicat a la revista Quadern de les idees,les arts i les lletres núm 199 Febrer/Març 2015.
