Sucumbeixo a l'impuls que em menava a procurar-me aquesta versió complerta de l'immens poemari de Whitman que ha preparat el poeta Jaume C. Pons Alorda, la primera vegada que disposem d’una versió complerta en català, i no entenc perquè he trigat tant a fer-me amb el llibre.
Escriu Pons Alorda: “Ell (Whitman) i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències , un panteisme omnívor, i omnisexual, i així fina a la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar de la gran dansa còsmica com si tot l’univers fos una òpera harmònica i sublim, vertiginosa i extrema. Amarat d'una voracitat incommensurable, insaciable, Walt Whitman ens demostra que tot, absolutament tot, pot esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir material de revelació (...)”
Així és. Llegir a Whitman és també acostar-se l’univers veient-lo com a un ens intel·ligent i noble, com un ésser digne, tant impregnat de ment i d’ànima com imbuït d'aspiració moral i propòsit. Un ésser profund i misteriós, i alhora delitós de ser viscut i conegut.
Aprofitem l'oportunitat.
- o -
Ja he dit que l'ànima no val més que el cos,
I jo ja he dit que el cos no val més que l'ànima,
I que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,
I qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,
I que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,
I que contemplar l'espurna d'uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els temps,
I que ni hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,
I que no hi ha cap objecte tan suau que no pugi ser l'eix de les rodes de l'univers,
I jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d'un milió d'universos.
I jo dic a la humanitat: No tinguis curiositat per Déu,
Que jo que sento curiositat per totes les coses no sento curiositat per Déu
(No existeixen encara els estols de paraules que puguin expressar la meva placidesa i la meva serenitat davant Déu i davant la mort).
Jo veig i sento Déu en totes les coses, i tot i això no entenc Déu de cap manera,
Ni puc entendre qui hi pot haver que sigui més meravellós que jo mateix.
Per què hauria de voler veure Déu millor que aquest dia?
Jo veig partícules de Déu a cada moment de cada hora de les vint-i quatre,
En les cares dels homes i de les dones jo hi veig Déu, i també a la meva reflectida al mirall,
Jo trobo cartes de Déu escampades pel carrer, i totes i cadascuna d'elles van signades amb el nom de Déu,
I les deixo allà mateix on són i on jo mateix les trobo, perquè sé que allà on vagi
N'arribaran d'altres puntualment per sempre més.
Walt Whitman
Cant de mi mateix, poema 48.
Fulles d'herba.
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Edicions de 1984,
Barcelona, 2014.
