Un arbre frodós, una àvida arrel. Desig i Sofre de Josep-Ramon Bach

Hi ha un poema de Yeats que afirma que encara que moltes siguin les fulles, l’arrel és una.  És una metàfora escaient per descriure l’obra d’en Josep-Ramon Bach. Moltes són les fulles i cadascuna d’elles és, a priori, ben singular, com si com si cadascun dels seus llibres s’entestés a no formar part del que l’aforisme rondinaire de del seu penúltim llibre editat, L'enunciat (Labreu, 2011), qualifica com a "Antologia dels tots iguals".

Moltes i diverses han estat les fulles de l'obra d'en Josep-Ramon, si,  però una ha estat l’arrel... i em sento temptat a dir que  l’arrel és l’amor. L’amor per la vida, l’amor per la meravella, l’amor per l’amor, i també l’amor per la poesia, és a dir, l’amor per confegir paraules i per dir les coses de manera que aquestes diguin una altra cosa: tant senzill, tant essencial, tant compromès.

Desig i Sofre és una altra d'aquestes fulles, un recull de cent tankes, noranta-nou dels quals a l’estil de Riba, amb versos femenins totalment respectuosos amb la mètrica.  Tant l’haiku com la tanka són formes d’origen japonès però totes les literatures occidentals han sentit fascinació per aquests gèneres que han estat cultivats i incorporats a les seves respectives tradicions.  La catalana, no ha estat una excepció. Els grans noms de la nostra literatura els han conreat: Salvat-Papasseit, Espriu, Palau i Fabre, Rosa Leveroni... i, és clar, Carles Riba, que en fixa el cànon.

La concisió del gènere, el fet d’estar desposseït de retòrica, obliga a escriure contraposant imatges, procurant que aquestes generin un moviment en el lector, el commoguin. L’Haiku i la Tanka són formes generosíssimes amb els lectors ja que és a ell a qui correspon completar la meravella. L’autor encamina el lector, el deixa sobre el rastre de les petjades de cabirol en la neu. Li atorga llenguatge però a penes paraules (si em permeteu parafrasejar el poema de Tranströmer), però és finalment el lector qui ha d’arrodonir el significat, qui ha de fer seu el poema, deixar-se mobilitzar per les imatges.  En definitiva, el gènere s’adequa perfectament a la concepció Bachiana de la poesia: “ajuntar paraules per tal que acabin dient unes altres coses”; la pretensió que  “un poema no pot deixar indiferent al lector, d’alguna manera l’ha de tocar”; i curiosament, donada la minimalitat del gènere, “la voluntat que un poema presenti diversos nivells de lectura, diverses capes”; i potser, també, pel que fa als aspectes formals, a una certa visió lúdica de l'escriptura.

Com sempre, el llenguatge d'en Josep-Ramon és puclíssim, perfectament adaptat al poema curt.  La seva poesia es deixa guiar per la intuïció, però és el fruit d’una presència constant sobre el text i també del coneixement i del respecte per la nostra pròpia tradició poètica en la que s’incardina.

Desig i sofre és un llibre intimíssim. Que la constant referència als elements del paisatge no ens despistin. Qui ha caminat molt sap que arriba un moment que l’ànima s’emmiralla al paisatge i aquest li retorna una imatge plena de certesa sobre ella mateixa. Qui ha caminat ho sap.  

Qui s’endinsa a la poesia d’en Josep-Ramon sap que s’endinsa en una terra de meravelles i no em refereixo només al Bach que es busca en veus llunyanes o que es deixa embadalir per la natura. El lector també s’endinsa en una terra de meravelles també quan travessa la terra de la memòria d’un temps de cendra (El laberint de Filomena) o quan s’endinsa en la terra de sofre del seu dolor. A la terra de meravelles Bachiana, el lector troba que la sensualitat, l’alegria, però també el dolor i la pèrdua, són autèntics, no abstraccions. Desig i sofre és, en certa manera, la versió bachiana del binomi Eros i Tànatos, impulsos i alhora objectes  interns que la vida posa en moviment. Aquí el paisatge ens retorna una dinàmica entre el radical impuls de vida que impregna la poesia d’en Josep Ramon però també el dolor.

Alguns d’aquests objectes interns que ens retorna el paisatge són el sentiment del temps i presència de la mort (val a dir que Desig i Sofre no és un poemari recent, va ser escrit fa vint anys, quan en Josep Ramon estava a la quarantena, un moment propici per a la reflexió sobre el pas del temps... );  l ’acceptació perplexa que la vida brolla també enmig de sentiments dolorosos com ara l'ira, enveja, o la venjança.

-16-

Martell insomne
que murmures venjança,
la papallona
naixerà clara i nua
sobre la teva branca.

Hi trobarem el sentiment d'orfandat, concepte important a l’obra d’en Josep-Ramon, com entendreu si llegiu El laberint de Filomena, però del que podeu trobar rastres des de l'inici de la seva obra poètica.

-33-

Brollen les heures
del teu cos invisible
i ocells sedosos
en lent pelegrinatge
a la casa del somni.

Llegiu-lo juntament amb aquest poema, el meu preferit de L’ocell imperfecte (Columna, 1996):

MIRZA-ALÍ-IBRAHIM sempre somnià que volaria.

D’infant observava els ocells i les fulles que es deixaven anar dels arbres. Aviat intuí els sentiments de l’aire i la secreta lleugeresa dels cabells, i maldà per deslliurar-se de la pesadesa de les cames i dels rastre indesitjable dels camins.

Però el seu somni no va ser possible fins que la mort se l’endugué. Aleshores, sí. El cor li volà com una alosa cap al paradís.

...l'arrel és una!

Hi trobarem la redempció per la natura

-53-

També les roques
trencaran el silenci.
i les roselles
d’una antiga clapera
diran el nom de l’aigua.

I també la prevalença de la vida; la memòria; o finalment la reflexió sobre la pròpia poesia (és a dir la pròpia vida de l’autor) i la redempció pel l’escriptura. 

La qüestió és la de sempre, per què llegir uns poemes que parlen del objectes interns d’un altre home?  Doncs senzillament perquè els objectes interns d’un altre home són els nostres objectes interns. Per no sortir del poema d’igual manera que quan vam entrar. I per què llegir la poesia d’en Josep-Ramon? Doncs perquè els arbres i els ocells, les balmes i les valls habitin per un moment també als nostres dies.

Josep-Ramon Bach
Desig i Sofre,
Próleg de Miquel Desclot
Il·lustracions de Vèlia Bach
Témenos edicions,
Barcelona, 2013.