El meu primer encontre amb les tulipes va ser molt abans de saber-les. Va ser escoltant la Sònia Moll llegir un poema publicat a una plaquette de Papers de Versàlia. Un poema dels que s’arrapen a la pell i que ja per sempre m’acompanyarà. Un poema que parla de dos germans bessons que aprenen a caminar sobre la coberta d’un vaixell, dos bessons que travessen l’oceà a la recerca de la mare. Es tracta d’un record de la Sònia, però és també una magnífica metàfora del fet que viure és aprendre a caminar com es camina a la coberta d’un vaixell: mantenint l’equilibri sobre un sòl incert, essent funàmbuls en la sotsobra.
El poema té un dual al passatge a la coberta del nou llibre de la Sònia, Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa "25 d’Abril" de Benissa 2012), un recorregut per la vida d’una dona a partir d’uns textos curts, escrits en una prosa de textura poètica que bé sabran reconèixer aquells que segueixen el seu bloc, la vida té vida pròpia.
És potser perquè el meu encontre amb les tulipes va ser a la coberta, que he volgut veure en aquest passatge bona part dels elements de la narració: el dolor del la pèrdua, també reflectit al commovedor episodi Conjur, un altre passatge amb dual poètic; la difícil recerca de la definició pròpia reflectida en aquest immens (oceànic!) símbol que és la mar, tota l’aigua...
“entens ara tota l’aigua? La del mar que necessitem per respirar (...) la del riu que va estar a punt d’ofegar-nos. La de dins. Tenim els ulls i els pulmons entelats d’aigua”
Tota l'aigua, imatge de la distància i de l’ofec, però també de la celebració i del retrobament; imatge del trànsit entre una riba i tantes altres entre les quals transcorre aquesta vida que té vida pròpia.
I és que, finalment, que “la vida té vida pròpia” és el missatge d’aquestes tulipes que s’obren pas malgrat la nostra manca d’atenció, la nostra negligència, hi posem voluntat o no, tossudes, persistents... gentils, com aquesta vida que té vida pròpia.
“Al balcó de casa. Malgrat tot. Malgrat març. Malgrat la meva desídia. Malgrat l’oblit de pensar-les, d’imaginar-les, de creure-hi. Creixen igualment les tulipes.”
Aquesta és la narrativa d’una escriptora perfosa de poesia. La seva prosa s’endinsa a l’ànima com ho fa la poesia del seu primer poemari publicat, Non si male nunc. I diré també que he volgut llegir les tulipes com un poemari, que aquesta ha estat la predisposició de la meva ànima, i només això.
Sònia Moll està construint una obra amb una veu pròpia, que és tot al que pot aspirar un escriptor. Per això reconec el privilegi d’haver compartit amb ella un bocí d’espai i temps, i li agraeixo que em permetés acompanyar-la fa uns dies a Barcelona i també a Sabadell.
I que vindran més dolços el propers mesos de març, això també ho sé, i que creixeran malgrat tot les tulipes.
Creixen malgrat tot les tulipes
Viena Edicions
Barcelona, 2013.
