Crec en els processos llargs, crec en el treball. Crec també en l’esforç sense esperança. I també vull creure que potser el temps tingui la possibilitat de cisellar-nos si aconseguim ser dignes de les nostres obres.
L’escriptura és un exemple d'aquests processos, no sempre plaent. Aplegar la runa i reedificar-se, com diu Vinyoli, també. Tres anys i mig li van caldre a la Rosa Maria Aragay per escriure la seva novel·la (Les Raons de l'Àgata, Hakabooks, Barcelona 2013), i molts altres han calgut per que tothom qui vulgui la pugui tenir a les mans. I a l’Àgata, la protagonista de la novel·la, li calen deu anys per posar ordre a la seva història amb paraules (el temps de l'ànima és el temps d'una vida).
“(...) i des d’aleshores, les paraules se m’havien apilonat desordenadament sense possibilitats de col·locar-les obeint a la raó. Estaven superposades, les unes ofegant les altres (...). La feina de tots aquests anys ha estat destriar-les, reconèixer-les –perquè moltes fins i tot les havia oblidat-, classificar-les i arrenglerar-les fins que se situessin en el seu lloc exacte”.
Una dona, l'Àgata, arriba a la Cròacia de les acaballes de la guerra seguint un impuls radicalment
primari de supervivència, amb el passaport, a penes diners, una escassa
muda, paralitzada de dolor, atuïda. L’atzar farà que l’Àgata perduda a Dubrovnik es trobi algú, la Jadranka, que de seguida es fa càrrec de la situació i se l’emportarà amb ella a la illa de Hvar. Allà l’Àgata formarà part de la seva família, aprendrà l’idioma, començarà a treballar, s’enamorarà i tornarà a edificar-se, una mica com el país que l’acull.
El de l'Àgata, és un relat ple de personatges, alguns d'ells enlluernadors, intensos, i també ple de petites històries paral·leles, un relat ric en detalls no merament ornamentals. I si, sovint l’Àgata és també un relat lluminós. I és que la seva mirada no pot eludir omplir-se de la llum de la Costa Dàlmata, dels detalls arquitectònics, del delit de la descoberta d’un racó afortunat i íntim, de l’amor amb el que es cuinen els plats senzills, de la redescoberta de l'amor. I és que aquesta mirada no és només una mirada a l’exterior si aconsegueix arribar-nos.
En un passatge que m’agrada especialment (p.65 a 66), gairebé t’imagines l’Àgata i la Jadranka netejant i pintant un pis llogat (tot nou inici comença pintant un pis). Les imagines arranjant les cortines, imagines el nou pis com un escenari gairebé buit però essencial, imagines una cuina petita però suficient, una cambra potser no gaire ventilada, però també el finestral davant del qual l’Àgata treballarà amb els seus diccionaris. Personatges, relacions, ajuda mútua, gestos petits i delicats... agraeixo tant que
els personatges de la novel·la siguin persones ben normals que han de
treballar per viure!
Mil detalls, doncs, perquè al relat de l'Àgata es mira acurada i curosament el món, és a dir, posant-hi atenció, però també tenint-ne cura, amor, i per tant curant-se. La mirada de l’Àgata, és una mirada conscient i que, alhora, és capaç de transmetre la “serenor necessària per assaborir cadascun dels petits plaers que tenim cada dia, (...) sense l’angoixa de pensar que probablement l’endemà ja no els podrem abastar” (p. 242).
Però què passa al món que queda enrere? A la segona part del llibre ens trobarem amb alguns personatges que van haver de fer front al misteri del buit que l’Àgata deixa amb la seva marxa i s’introdueix una qüestió que acaba sent fonamental per completar el seu relat: el perdó, el perdó possible, és clar.
Mil detalls, doncs, perquè al relat de l'Àgata es mira acurada i curosament el món, és a dir, posant-hi atenció, però també tenint-ne cura, amor, i per tant curant-se. La mirada de l’Àgata, és una mirada conscient i que, alhora, és capaç de transmetre la “serenor necessària per assaborir cadascun dels petits plaers que tenim cada dia, (...) sense l’angoixa de pensar que probablement l’endemà ja no els podrem abastar” (p. 242).
Però què passa al món que queda enrere? A la segona part del llibre ens trobarem amb alguns personatges que van haver de fer front al misteri del buit que l’Àgata deixa amb la seva marxa i s’introdueix una qüestió que acaba sent fonamental per completar el seu relat: el perdó, el perdó possible, és clar.
Si, escriure és atendre l’onada de so cerimoniós de la vida, ple de terror i de bellesa, i això és el que ha fet la Maria Rosa Aragay amb la seva novel·la, atendre-la. Per això ens ha pogut explicar aquesta història que surava per l’aire.
Explicar-nos històries, aquest recer que ens queda.
Hakabooks, Barcelona 2013.
