Mentre Ferran Anell llegeix el poema "M'he fet amic d'una paraula" em ve a la ment una frase i l'escric al quadern: "Ferran Anell és el nostre Zbigniew Herbert". És un flaix, és clar, perquè no, la poesia d'en Ferran i la de Herbert són diferents, és clar. Però les dues poètiques tenen en comú la mirada filosòfica, una mirada tendra i irònica, plena d'amor i d'humanitat.
Amb el Ferran ens veiem un cop a l'any, per la lectura que cada any coordina Papers de Versàlia durant la Festa de Sabadell. Abans també podia bressolar-me en el seu humor/amor quan PdV presentava les seves plaquettes, tant enyorades, en les que el Ferran havia col·laborat.
Torno ara a fullejar les plaquettes buscant algun dels seus poemes i em trobo amb un poema que, per què no?, enllaça amb m'he fet amic d'una paraula: "(...)Mira que només passes/ un moment per la dolça comèdia de la vida./ Quan s’acabi la corda del cardíac rellotge,/ molt poc després, molt poc, que agafis la maleta,/ el que fou el teu lloc de sempre no podrà,/ ja no podrà coneixe’t, aquest teu lloc de sempre./ Quan t’oblidis de mi, Barcelona, no tinguis/consideracions. Trenca passos, poemes,/ bars i noies, cançons; des del gran buit estant/ m’ho miraré amb tendresa, dissimulant moltíssim." (de Una ciutat, un cos que t'acull. PdV Núm Walden. Primavera 2009 ).
M'agrada, m'agrada veure la tendresa avançar sense complexos per un món tant esquerp. M'agrada que quan un poeta retorna al seu seient, a mi em quedi un somriure franc als llavis.
M’HE FET AMIC D’UNA PARAULA
A la república del viure, on t’hi neixen
sense permís, cadascú de nosaltres és un rei
perillós, un boig destronat i un rodamón de
l’escuma marina.
Arribem amb la trompeta sota el braç i
procurem pel nostre so, busquem la bateria, el
baix, la companyia per al nostre jazz i un jaç on
descansar en companyia quan la nit ens perilla
als ulls.
I és així que el mestre Ponç Pons em
permet que li robi la paraula principal:
escriviure.
Escriviure serà des d’ara el salari dels meus
dies i la raó de demència per abotonar el desig
a la vida.
D’ara endavant i sempre en amunt em
poso a escriviure i no pararé fins que em
desneixin d’un cop de mort.
Així sigui cincel·lat al meu epitafi: l’han desnascut,
però ell no volia.
Ferran Anell.
