Separes el suplement cultural del dissabte i el fas durar. A les pàgines d'un article sobre ciència i bellesa hi estampes un adolescent “NO!”. Però també busques a la bossa un llapis blau per subratllar “Los científicos que tengas un aliento humanístico (poético, artístico, narrativo) serán los que nos hagan inteligible el universo. Los otros solo nos mostraran un cosmos hecho añicos”. Cerca, bellesa, dissidència, prosa de ferro, oblit: el cicle. Aixeco els ulls, miro al penjoll de la dona que seu davant meu al vagó –potser més gran que jo, cinquanta, bella-: corbes que s’entrellacen amb simetria. La dona s’aixeca, s’obren les portes, tot s'esvaneix.
