divendres, 5 de juliol de 2019

L'orfebre i la imatge. El Cielo y la nada de Toni Quero


Toni Quero
Fotografia de Lisbeth Salas
El ritual no succeeix sovint. A l’època de la sobreproducció, de la instantaneïtat, els amics treballen amb el rigor de l’orfebre, amb el secret de l’alquimista. Però a vegades passa, i desprès del cafè, desprès de tantes paraules, de la motxilla surt un plec de fulls enquadernat amb espiral, i saps que el que hi ha escrit valdrà la pena. I tenim sort, perquè d’una manera o altra al cap d’uns mesos -que poden ser anys- acabes tenint a les mans els poemes que es dibuixaven en aquell plec, ara ja en forma de llibre. El llibre de l’amic, els poemes que porten anys acompanyant-te, els poemes que has escoltat de la seva veu, els poemes que ja formen part de la teva pell, ara ja fixats i alhora a la intempèrie. Això és el que em passa amb els poemes d’en David Madueño, amb els poemes de Toni Quero: els poemes dels amics.

Tinc a les mans “El cielo y la nada” de Toni Quero. Com convidar-vos a llegir els seus poemes? doncs amb una certa consciència que la poesia d’en Toni es presenta al lector com un “tot o res”, perquè en ella hi trobem una veu, un univers i una actitud radicalment pròpies. Una veu, un univers, una actitud que en Toni ha mantingut al llarg dels anys d’una forma insubornable, al marge de modes i corrents, assumint el risc que a còpia de ser inclassificable la seva poesia pogués esdevenir invisible (sortosament no ha estat així).

D’ençà del seu primer llibre “Los adolescentes furtivos” –un llibre que encara m’enlluerna-, la poesia d’en Toni ha estat fidel a tres principis: un ús exquisit i afinadíssim de la metàfora, la construcció d’imatges fotogràfiques de gran amplitud i l’ús de la imaginació a l’hora d’evocar experiències alienes que són una caixa de ressonància perquè en la vida dels altres allò que ens pertany es faci present.

Així doncs, imago. Trobem, evidentment, imatge a les metàfores: poderoses, pertinents, plenes de certesa, com aquestes en aquests versos de Fuegos fátuos, un poema que ens transporta a les rave dels noranta i del qual hi ha una rèplica en forma de conte, publicat en castellà a la revista Tales i en Francès a la revista Nuit Blanche:

(...) nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe (...)


O imatges gairebé fotogràfiques, com en aquests versos de Delta que donen títol al llibre i que a mi em porten a la ment les fotografies de Robert Adams (com també em passa amb els versos de No lugar)...

Pero en algun momento el poema pierde su hilo, los caminos
se tornan arena y se infestan de postes telefónicos.

Una tecnologia obsoleta erguida entre el cielo y la nada incapaz
De aceptar lo inevitable.

... una fotografia, doncs, que podria ser també una de les que pren el protagonista de “Párpados”, la seva primera novel·la, que comparteix escenari amb el poema.  Imatges capaces de crear un ambient d’irrealitat a partir d’un fragment aparentment trivial, talment com a les pintures de Hopper:

La aurora barre las azoteas
un diente de león
flota
capturado por la estática,
entre ropa húmeda y polvo de pizarra

I si, els elements que ja són clàssics en l’obra d’en Toni: l’hora límit: l’alba, l’aurora, la matinada, la caiguda del dia; el cos vist com a una cartografia i l’erotisme desplegat (vegeu el poema Goce); el viatge, al que dedica tota una secció (Fragmentos de un libro perdido) i que serveix per rememorar allò compartit i perdut; o la presència del moment culminant –que com sabem, ens passa desapercebut i que només se’ns fa evident en el record-, vist molt sovint des de l’experiència dels altres, al que dedica la secció Estancias.

I és aquí on es desplega la facultat insòlita que singularitza la poesia d’en Toni: la de la imaginació vera que ens fa adonar que compartim quelcom molt íntim amb vides com les de Maria Polydouri, Marina Tsvetàieva, Emily Dickinson, l’alfèris de Rilke, amb els ciclistes a l’assalt d’un port, amb el darrer soldat de les Ardenes; amb l’esplendor fictici dels personatges de Scott Fitzerald, amb Odisseu: com m’estremeix i em commou el poema Volver, aquest homenatge a Homer, prova fefaent que en nosaltres viuen totes les experiències de tots aquells que han viscut i tots aquells que han viscut a la nostra literatura (allò que no va passar mai perquè passa sempre). I si, és en aquest poema que se’m fa evident que la seva poesia flueix sense obstacles entre la tradició i l’avantguarda.

No vull desvetllar gaire més, el llibre comprèn molts anys de creació: del no-res al cel, deixant espai per tot això que us he explicat i encara per poemes que deixen clar el compromís vital de l’autor com ara els poemes Indignados i Liu Xia

Al final, però, tot es redueix a que estimo aquests poemes que m’han acompanyat i també m’han reconciliat amb la poesia. Serveixin aquestes línies com una invitació a la seva lectura.

- o -

Yo nací —¡respetadme!— con el cine.
    Rafael Alberti

    Now you do what they told ya
    RATM


Respetadme,
fui un adolescente en los noventa,
nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento:
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe,
confié mis recuerdos a robustas carcasas
y frágiles memorias de ocho bits
que han evaporado buena parte de ellos.

Nos
bañábamos entre carrizos y espigas,
los caños manaban torrenciales
y hundíamos los tobillos en el fango.
Sé que en el futuro nos tributarán honores de Estado
como al último soldado vivo de las Ardenas
o a los actores centenarios del cine mudo.

¿Recuerdas?
Nos desorientamos,
el ruido se tornó ensordecedor,
la droga cabía en la yema de tus dedos
y nos conectaron unos a otros
como en una baliza interminable.
Entonces comencé a escribir
y a cuestionar las normas,
las calles ardían por cualquier motivo
y ellas se alejaron irremediablemente hacia la nada.

Aman,
hoy, sus pequeñas vidas, sencillas, ordenadas,
los arroyos son grises y estancados,
¿quién querría volver a sumergirse en ellos?
Pero a veces la música nos salva,
tararean una melodía
y se balancean suavemente
como el brote de una espiga
prolongándose hacia la luz.
Algunos aceptamos la derrota,
sigo sin hacer lo que me dicen
ni escribir como debiera,
pero no voy a cambiar ahora.

(Fuegos fatuos)



Toni Quero,
El cielo y la nada,
XXXII Premi Tiflos de Poesía,
Castalia, Barcelona 2019.

Previsualització aquí.