D’ençà del s. XVIII “tota persona culta d’occident sap que el nostre univers és un sistema mecànic complex, compost per partícules materials que es mouen en un espai neutre d’acord amb uns principis bàsics”, els quals són matematitzables, és a dir analitzables a partir de models matemàtics: “un univers uniformement impersonal i regulat (*)”.
La imatge contemporània de l’univers, que inclou els refinaments de la revolució de la física i de la biologia molecular dels inicis i mitjans del segle passat, és una imatge molt més complexa de l’univers mecanicista dels segles XVIII i XIX, però és essencialment equiparable: el nostre és un univers inert, no orgànic, ple d’objectes “mancats de consciència subjectiva”, de finalitat, i d’ànima. Per descomptat, un univers desposseït de qualitats humanes tot i que, paradoxalment, accessible a la comprensió per mitjà de la raó.
Aquesta és l'aclaparadora descripció ortodoxa i de la que jo, lentament, vaig desertant.
Repasso les notes amb les que m’explico al meu quadern, i em recorden que “no he d’oblidar que tot model físic és un reflex dels principis i mentalitat en el que ha estat elaborat. Dit d’una altra manera, que el món ens retorna la perspectiva que nosaltres projectem sobre ell”. Per això em sorprenc quan dies després llegeixo la mateixa idea a un llibre de P. Harpur, “El fuego secreto de los filósofos”.
Si bé el llibre de Harpur té moments molt discutibles, també té moments sublims, com quan reivindica la doble visió poètica amb la que cal llegir els mites o els encontres amb el misteri, o quan parla de la imaginació en l’obra de Coleridge, Worsworth, Blake, Yeats...
En tot cas, Harpur m’ha fet pensar molt sobre algunes qüestions que a mi mai no m’havien passat pel cap, com ara que el llenguatge científic s'expressi amb tanta violència respecte de la natura a la qual pretén descriure de forma neutral.
En efecte, cal “atacar els problemes”, “dominar els elements”, “penetrar els seus misteris”, “conquerir la natura per assolir el benestar de l’home”: tota aquest repertori de frases fetes que revelen una posició gens neutra i aspectes inconscients força inquietants. En aquest sentit, trobo especialment interessant, i a considerar, quan Harpur apunta que el llenguatge que es desenvolupà a partir del racionalisme del s. XVII, lluny la neutralitat que reclama com a pròpia, presenta a la natura com una “dona desenfrenada a la que cal controlar”.
I justament m’adono d’això en un moment en el que porto dies reflexionant sobre els continguts de la divulgació científica contemporània –fonamentalment la televisiva però també la que és aparentment més “seriosa”- sempre amatent a emfatitzar les possibilitats apocalíptiques: documentals amb impressionants infografies que mostren xocs de la terra amb asteroides, grans cataclismes produïts pel vulcanisme, ejeccions de massa coronal solar... La moderna divulgació científica ens presenta, en definitiva, la imatge terrorífica d’un univers buit però fonamentalment hostil.
El que em sembla interessant és plantejar-nos que potser la naturalesa objectiva que pretén presentar el relat científic contemporani no existeixi. Que la imatge que ens retorna sobre el món és exactament la imatge de les nostres projeccions sobre ella. Que l’univers, per exemple, potser no sigui ni inanimat, ni buit, ni hostil... que potser sigui el nostre “ego modern” el que es sent buit, hostilitzat i privat d’accés a la seva l’ànima.
I potser s’hagi arribat aquí perquè la moderna ment occidental, constituïda a partir del renaixement, s’ha desplegat sota el supòsit que la consciència i el poder de la raó és una sola cosa, en un procés que ens ha anat escindint de l’ànima de les coses i del sentiment de participació a la natura.
Alguns autors afirmen, és el cas de E.C. Whitmont –citant a J. Gebser i d’altres-, que aquest procés de desplegament de la consciència en concret es pot explicar recorrent a una analogia amb les mitologies heroiques: és a dir, que hagi estat un pas necessari per a forjar la pròpia autonomia. I també afirmen que existeix la probabilitat que en algun moment la nostra consciència evolucioni cap a un altre tipus més integrada que contempli de nou aspectes més amplis. Tant de bo. Cap aquí sembla que s’encamina el relat del llibre d’en R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, que és una autèntica delícia, i en companyia del qual que m’encamino en busca del son.
Dolços somnis, bona nit.
- o -
(*) Parafrasejo aquí una frase del llibre de R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, p.343”
