Són molts els anys que, fruit d’una tradició hiperacionalista, el nostre món s’ha anat buidant de significats. Sempre havia cregut que mentre els Déus i els mites es retiraven, l’ésser humà s’emancipava, però potser només s’escindia. Ara per ara, la nostra és una presència externa al món, aliena en certa manera. Potser per això el manipulem i el fem malbé amb tanta insensatesa. Potser el món dels pobles que vivien segons l’estructura màgica i mítica era un món opressiu, però no era arbitrari, ni fragmentari. No en faig enyor, només puntualitzo. En tot cas, em sembla que un món significant és un món al que és possible vincular-se.
Hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? No descriure el món des d’un sentiment d’estranyesa, sinó des del món. Si existeix, i vull creure que si, aquest no hauria de menysprear la raó i les seves evidents fites, però segurament no en pot fer l’objecte principal de la seva construcció, de la seva mirada.
Potser un reducte, qui sap si un embrió, d’aquest mode de pensament es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una xarxa de de símbols, ni que sigui per aquells besllums, fràgils i fugaços, que els poemes a vegades ens revelen.
