Evidentment els propis morts, però el poema també ens podria parlar dels
amics i dels amors, dels encontres que es dilueixen en el procés de viure, però que
respiren en la fusta lenta d'un adagio i que sabem a on trobar-los: en
la presència quieta del pollancre, en el mar de blat que el vent
agita... Pensava això aquest estiu, en llegir-lo. Aquest estiu, omplint-me de pollancres i camps de blat segats.
- o -
primer de novembre
a f.m.
no visitaré el mur de temps que ens separa.
no estàs en aquest buit,
res no hi ha de tu en aquest carrer
dels morts sense memòria.
tu i jo sabem que sé
on trobar-te en aquesta tardor
que ara s’inicia:
en la presència quieta del pollancre
que l’aigua solca,
en la mar de blat que el vent agita,
entre l’ombra dels arbres que el camí travessa.
respires en la fusta lenta d’un adagio
entre la boira, sobre la terra densa
d’un lied que el temps perllonga
i en l’horitzó llunyà
d’una mar que compartim.
res no hi ha de tu ni de mi
en el silenci d’aquesta pedra
que ens separa.
Teranyines.
Edicions 62
Barcelona 2010.
