Em dic que cal distingir entre el que és real i el que és autèntic. Distingir entre aquella part de la realitat que és frontal i a la que sovint ens hem d’enfrontar des de la literalitat, i aquells registres de la realitat que escapen, o subverteixen, la literalitat, i als quals hi podem accedir només amb l’ajut d’una mirada lateral, del besllum, de la intuïció.
Permetre entrar aquella part de la realitat que a vegades només podem copsar com un besllum, estar prou receptiu per poder copsar els diferents registres de la realitat... estar atent al batec que s’amaga en un instant... justament això pel que val a pena viure.
És com allò dels quadres de Hopper: el seu misteri aflora quan estem en disposició no llegir-los de forma literal. Quin sentit té un quadre en el que, en una escena gairebé escapçada, apareixen només uns dipòsits a terrat? Així, literalment, cap. Som nosaltres que l’omplim de presència, m’atreviria a dir de vida, quan interferim amb aquesta escena quan combinem els seus possibles estrats amb els nostres.
Fa unes setmanes escrivia per a mi mateix que “la nostra ment és tant limitada que a vegades la realitat, l’autèntica vull dir, ha d’adoptar formes parcials per que la puguem percebre”. Percebem, doncs, el món a còpia de retalls, fragments i converses entretallades. No en faig apologia, només constato la nostra limitació. “He escrit un poema sobre això, m’interessa”, m'escric també, com per recordar que em convé no perdre'm amb tanta facilitat.
Només som capaços de sentir converses entretallades en mig de l’aclaparador soroll de la roda de la vida. Per això defujo perplex els discursos coherents sobre el món i sobre les persones; m’aparto dels que tenen clara la literalitat de tot plegat. Perquè intueixo que al darrera hi ha la voluntat d’avançar piconant tot allò que d’espontani i sorprenent, d’allò que encara té misteri i que per tant és sagrat: engranatges, també, de la gran màquina de trinxar carn humana.
