No recordo a on, George Steiner confessa que llegeix la poesia de Paul Celan encara que no l'entengui. I una cosa similar escribia Wittgenstein de la poesia de Georg Trakl: "No els entenc, però el seu to és el to d'un geni".Doncs bé, salvant les distàncies, aquesta és la meva situació davant de l'obra de Xavier Grimau: No l'acabo d'entendre, però al seu to, a la seva força percebo que hi ha alguna cosa gran al darrera.
De totes formes això d'entendre la poesia és una qüestió secundària. Certament hi ha poemes que "s'entenen", però la poesia també ens comunica si ens colpeja, si evoca, si condueix a altres estats d'ànim... hi ha un altre tipus d'inteligibilitat, quan parlem de poesia.
Per altra banda, la poesia de Grimau es carrega de sentit quan és dita per ell mateix. Dita amb la veu i el cos: udols, contorsions i ritme s'uneixen i donen un sentit inesperat a la seva poesia. Impressiona.
Xavier Grimau és la veu de "la batzuca", si els voleu sentir podeu accedir a la seva pàgina al "Myspace" fent click aquí.
Transcric a continuació alguns poemes del seu llibre "Metall" (pel qual va guanyar el premi Miquel Àngel Riera del 2003, atorgat per la Fundació "Sa Nostra"). Un collage brutal de Màquines, Déu, i drogues, profundament espiritual (intueixo).
CANT 0
la nàusea el fred la nit oberta en canal explosions
nuclears arcàngels en ple combat jo fent
de guaita jo perdent la lluita combatent dic
el meu nom o me l'amago busco
un infant
0. ANFANG
la nit més llarga la nit més
dura
espit per fer la nit eterna
raons ocultes manen el meu pas:
les ales de l'albada em condueixen,
la màquina no para
la màquina l'espit
la nit més
bèstia
he perdut un nen al ventre de la nit,
l'espit la nit més crua
the harvest night
starving on the edge
of fear
I'm looking for a god
who has no
language
la urgència de la nit
el crit la màquina
la nit dels cowboys
la nit més
llarga.
--
A Metall, seguim trobant trobem intuicions/imatges colpidores
---
(...) te m'he venut
per mig gramet
per mig gramet de déu, (...)
---
i cap al final, poemes com
CANT IV
silenci roig
silenci rasurat vine envoolta'm supera'm fes
fes que xiulin les orelles màquina que el ventre
sigui més ple silenci el ventre eixordador
cowboys estreps espines de la
nit silenci de la pedra la llengua
més vella déu eixordador déu horitzó tancat
trenta-quatre claus
déu de pedra silenci eixordador
rasurat
busco un infant.
Xavi Grimau
Metall
Fundació Sa Nostra
Palma de Mallorca, 2004.
Transcric ara fragments d'uns poemes que han aparegut a la darrera plaquette editada per Papers de Versàlia "per aquell ondular indecís".
del nom del sègol 13
Mequinensa, pensàvem Mequinensa envoltats de maquines terribles,
pensàvem Mequinensa i Sant Petersburg, i resignadament esperàvem que
arribés el carro de la carn.
la cadena de transmissió perfectament enllaunats.
érem romanesos viatjant en grup, érem atlants del paradís perdut, érem
dandis en decadència. érem sempre allò que volíem ser, allò que no
volíem.
pensàvem Mequinensa des dels nostres somnis californians.
surfiniuesei, cocacola quotidiana.
Mequinensa, sempre Mequinensa als escots de les ninotes de silicona; al
mirall de les rayban, Mequinensa.
cirerers de Gallinera, la cadena de transmissió de l'odi.
Sant Petersburg sota la neu, sota les bombes, cocacola paradise.
Mequinensa paradise.
i vindrà un dia, tornassol, que ens parlem en llengües foranes perquè
sí, i ens serà igual; i vindrà un dia, tornassol, que Mequinensa serà un
fantasma.
i vindrà un dia, traginer, en què sabrem el nom del sègol.
Xavier Grimau.
poemes publicats a la plaquette
"per aquell ondular indecís"
Papers de Versàlia, Núm. Sense.
Hivern 2007, pàg 24.
